Fa anys que segueixo, de més a prop o de més lluny, l’Eva Piquer. És un personatge important en el panorama cultural i literari: periodista, escriptora, corresponsal, cronista, editora i directora de Catorze, un dels digitals de cultura de referència.
Diu el meu marit, que és lesionat medul·lar i va en cadira de rodes, que anar en cadira és equivalent a haver perdut algú per un càncer i portar un cartell lluminós al cap anunciant-ho: a tothom, a totes hores, a tot arreu, facis el que facis, hagi passat el temps que hagi passat, les capes de vida, d’oblit i de memòria que siguin. És un anunci als quatre vents que fa que l’expressió de la gent que et parla canviï, que el rictus es faci seriós o greu o incòmode, que la llàstima planegi. Suposo que era inevitable que aquesta imatge em vingués al cap mentre llegia Aterratge (Club Editor) de l’Eva Piquer. La imatge del cartell retroil·luminat i fosforescent, ineludible, públic, omnipresent i implacable.
Aterratge és la darrera novel·la de l’Eva Piquer i significa el seu retorn al gènere després de vint-i-un anys. No és cap secret que ella s’ha declarat a favor de l’autoficció o literatura del jo (encara recordo els seus dits creuats i la seva alegria quan l’Annie Ernaux va ser guardonada fa uns mesos amb el Nobel de Literatura). Tampoc que Aterratge és la seva pròpia autoficció. Una novel·la molt important per a ella, afirma per als que vulguem llegir-la en els seus perfils de xarxes socials, perquè de presentacions i d’entrevistes, diu en aquest pots d’instagram, no en farà:
“Molta gent em pregunta quan i on presentaré «Aterratge». No en faré presentacions, no crec que sigui un llibre per parlar-ne gaire en veu alta. Tampoc concedeixo entrevistes sobre el llibre, tret d’un parell d’excepcions. La novel·la toca un tema íntim, delicat, tot el que volia dir sobre el tema ja ho he escrit. Ara és el torn dels lectors. M’agrada que el llibre es llegeixi, que es recomani, que faci el recorregut que hagi de fer. Notar que té sentit haver-lo escrit i haver-lo publicat. I aquesta setmana arriba el març i ja ve la primavera i aviat farà temps de tornar al mar.” (@evapiquer, Instagram, 26 de febrer).
Ver esta publicación en Instagram
Aterratge és una novel·la senzilla i breu que traspua veritat i literatura. “Literatura” perquè està escrita amb aquesta voluntat, perquè les imatges i les frases, els fragments breus i intercalats que van desgranant els tres fils narratius semblen fotografies, poemes en prosa que s’han triat amb la voluntat d’explicar una història i de fer-ho amb bellesa. Però també és “veritat”, així, en genèric, perquè parteix de l’experiència de la mateixa autora. I això, estimats, aquí, a Aterratge, funciona. Funciona molt bé. I ressona i sacseja.
És fàcil identificar-se amb la protagonista d’Aterratge. Almenys per a mi ho ha estat. Perquè aconsegueix aquella cosa meravellosa de convertir el particular, una història dura, però propera i senzilla, en universal. Però també perquè dona veu a l’altre, a qui queda sempre mig amagat al darrere, a l’ombra: la persona que té cura darrere la persona malalta, la que sobreviu darrere la que no. La vida que resta i que batega darrere la mort.
