Ho he dit mil vegades, ho sé, però és que no em cansaré mai de repetir que no es necessiten gaires floritures ni grans pressuposts per realitzar un bon treball cinematogràfic. De nou, The Guilty ens demostra que en moltes ocasions, amb un esclop i una espardenya, i evidentment una bona mà amb la càmera, es pot arribar a un nivell que ja desitjarien moltes superproduccions sovint massa carregades de barroquisme visual i amb un exercit de bitllets verds al darrere. El treball de Gustav Möller exhibeix una mà experimentada i seriosa amb el maneig de la càmera, fet molt notable si tenim en compte que estem davant de l’opera prima del director danès, el qual, durant una hora i mitja, ens manté expectants i enganxats a la butaca.
Un actor principal i unes veus a l’altra banda del telèfon. Amb aquests dos elements, el director ens narra la historia d’un segrest, on Asger Holm, un policia apartat del cos que realitza tasques als serveis d’emergència, rep una trucada d’una dona que ha estat segrestada.
The Guilty és un relat noir en tota regla, un thriller on la premissa principal és que menys és més. Com he dit, només amb un actor i dos escenaris, Möller aconsegueix endinsar-nos de ple en una trama que portarà als protagonistes a explorar la seva consciència interior. Un guió sobri, mesurat i poc carregat que manté el to a mesura que se’ns van desvetllant més detalls del segrest i dels seus protagonistes, i que transcorre acompanyat d’una banda sonora angoixant i tensa que ens recorda que el rellotge no s’atura i que el desenllaç pot ser fatal.
La pel·lícula és un seguit de primers plans del protagonista, on la seva mirada i els seus gestos ens recorden contínuament l’emergència que Ager té entre mans i, al mateix temps, el conflicte intern que arrossega. Aquest ús particular de la càmera ens apropa a viure en la pròpia les emocions del policia i ens fa partícips de la història des del primer minut. Moltes vegades, el que es vol suggerir acaba funcionant més que el que s’arriba a ensenyar. La imaginació no té límits, i el director es recolza i juga amb aquest factor, la qual cosa ens obliga a posar rostre a les veus i a imaginar el que pot estar passant a l’altra banda de l’auricular. Per aquest motiu, The Guilty funciona com un llibre. Si proveu de tancar els ulls durant cinc minuts mentre mireu la pel·lícula, us sorprendrà el resultat, ja que tindreu gairebé la mateixa sensació que si l’estiguéssiu veient amb els ulls ben oberts. Jo he fet la prova, i evidentment, el fet de poder veure les imatges i els sentiments del protagonista reflectits al seu rostre complementen el treball, però gràcies a una edició de so gairebé perfecte, els matisos, les pauses, els silencis i les pujades i baixades de to, no seria la mort de ningú si tanquéssim els ulls tota l’estona mentre escoltem la pel·lícula. Tot i que a priori pot semblar senzill, el fet de realitzar un treball tan minimalista sovint pot jugar en contra de qui no entengui que les bones històries resideixen en els seus guions i en els petits detalls. The Guilty és un treball més que correcte i un bon exercici de cine. Si bé és cert que sap mantenir una atmosfera gris i asfixiant en tot moment, també és cert que potser li falta un puntet més de Rock`n Roll, ja m’enteneu. Tot avança pausat i seguint el patró, un allegro man non troppo que no acaba despuntant en cap moment, i de vegades s’agrairien deu minuts d’allegro que ens treguin la mandra. Però en definitiva, aquest fet no desmereix en cap moment una proposta arriscada i ben executada, que tot i que el més probable és que acabi passant bastant desapercebuda pel públic en general, ja ha captivat la major part de la crítica i ha recollit uns quants premis en diferents festivals.
