El segon llargmetratge del director  Giuseppe Capotondi arriba al Festival de San Sebastián dins del marc del Premi Donosti, que enguany ha estat atorgat al gran Donald Sutherland. El director italià, qui ja ens va sorprendre amb la premiada òpera prima La doppia ora, torna amb un thriller neo-noir basat en la novel·la homònima de Charles Willerford, on l’art  i la cobdícia s’uneixen per crear una teranyina que farà les delícies dels amants del gènere i la pintura.

No és cap novetat que el món de l’art sigui una marca d’allò més interessant on crear un bon thriller, on les preuades obres siguin objecte de desig i, per conseqüent, susceptibles a qualsevol trama de corruptela. En aquesta ocasió, Capotondi crea una història on el crític d’art James Figueres (Claes Blang) coneix a una bonica turista, Berenici Hollis (Elizabeth Debicki). Tots dos es veuran immersos en una trama on un col·leccionista d’art els demanarà que robin una pintura del gran artista Jerome Debney (Donald Sutherland). Com podeu llegir, la història no és massa original. De fet, si féssim memòria, trobaríem desenes de pel·lícules en què els robatoris de pintures hi són ben presents. Però Capotondi ha sabut donar un gir a la seva temàtica, i amb bones intencions, ens mostra un guió intel·ligent que sap treure suc de tot el potencial dels seus actors, i on cada diàleg i cada conversa es converteixen en un duel gairebé malaltís sobre la vida, les mentides, les veritats i sobre els límits de l’art. Podríem dir que la pel·lícula no deixa de ser una crítica a la crítica, valgui la redundància, i de com aquesta pot arribar a crear una veritat partint de la mentida més absoluta, tal com se’ns mostra durant els 10 primers minuts de metratge amb una brillant escena que resumeix tot el rerefons que ens trobarem després. The Burnt Orange Heresy enganxa des del primer minut i deixa coure a foc lent una atmosfera que mica en mica es va tornant gris, asfixiant i pertorbadora. La pel·lícula està embolcallada per una elegància impol·luta i la paraula i la seva fotografia juguen un paper clau. Tot és delicat i fràgil, com si en qualsevol moment es pogués trencar en mil bocins i desencadenar en el caos més absolut, sobretot la relació entre els dos protagonistes: Claes Blang (The square, Millennium) i Elisabeth Debicki (The Cloverfield Paradox, Everest, Macbeth), els quals han sabut dotar les seves interpretacions d’una química hipnòtica que et manté en tensió durant bona part del metratge. Menció a part pel paper de Mick Jagger com el col·leccionista d’art Cassidy, amb tot, una sorpresa agradable que encaixa força bé en tot el conjunt. Tampoc podem oblidar-nos de Donald sutherland (Ad Astra, El viaje de sus vidas, Ordinary people), qui tot i els pocs minuts en escena, tan sols amb la seva presència és capaç de captar l’atenció de tots.

The Burnt Orange Heresy és una bona idea bastant ben executada, però tota aquesta atmosfera que crea al principi, s’esvaeix i es precipita a l’últim terç de metratge, on tota la trama s’accelera sense control cap un final massa previsible; com aquell que té pressa per acabar el més aviat possible. Si bé és cert que sempre ens queixem que les pel·lícules tenen tendència a ser cada cop més i més llargues, en aquesta ocasió no hagués estat de més dotar el metratge d’alguns minuts més i seguir amb la tendència inicial, on la pausa, la calma i els bons diàlegs mica en mica anaven donant els seus fruits cap un desenllaç incert. Tot això desdibuixa un treball que tot i les bones maneres, acaba per fer perdre l’interès a l’espectador quan les expectatives eren d’allò més esperançadores.

AnteriorAquest divendres al cine…
SegüentCaravaggio
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.