Hola, una altra vegada. Aquest cop no sé què dir. Bé, sí que ho sé, però no sé si es pot dir. Es lícit comminar els lectors -si és que tinc cap- a no llegir un article? Bé doncs, si us plau, no llegiu aquesta merda que estic a punt d’escriure. Quina vergonya! Deu ser que les calorades d’aquest estiu que comença a marxar m’han afectat el cervell. Si és que tinc algú que em llegeix i té l’altruista intenció de continuar, que sàpiga –si es que encara no us n’heu adonat- que soc un ignorant pretensiós amb ínfules d’influencer cultural. Prou conscient que soc que no mereixo l’espai de què gaudeixo en aquesta revista! Però ja em fotran fora quan se n’adonin. Jo, “a lo meu”: a divagar dient parides a tort i a dret sense recalar a cap port per carregar un mica de seny.
Us demanareu a què es deu aquesta autoimmolació. Doncs mireu, m’he proposat abastar amb les meves pobres i desarborades paraules la bellesa creativa de dos gegants: Milo Manara i Michelangelo Merisi (anomenat il Caravaggio). Però com goso esmentar aquests semidéus? Cada cop que m’assalten els mals pensaments d’apropar-me a aquestes dimensions tan sublims de l’art i del pensament, m’hauria d’aplicar un cilici a l’alçada del coll.
Tot això esdevingué perquè va caure a les meves mans l’obra d’un monstre del novè art, Milo Manara, homenatjant al “sin par” –permeteu-me aquest castellanisme – cavaller del Barroc, Caravaggio. Aquest còmic titulat, senzilla i contundentment, Caravaggio, publicat en dos luxosos toms de tapa dura per Norma editorial, és tot un espectacle. El segon i conclusiu àlbum tot just es va presentar a la darrera edició del còmic d’aquesta primavera. Llegiu-lo, no repareu en la meva crítica, que encara us en podria dissuadir. És… és com desplegar les sales d’un museu, però a més a més, veureu tot allò que no hi ha als museus. Podreu girar els quadres i contemplar-ne la vida al darrere, desapareixeran les fredes parets de les sales i les pintures cobraran vida en totes les seves dimensions: espai, temps, dolor, crueltat, olors, sorolls, pietat, bogeria i sensualitat.
Començaré per Manara. Aquest italià, ja universal, autor degà i amb una dilatada producció que va començar la seva singladura als començaments dels seixanta, és un dels autors de referència de la historia del còmic. Va cultivar molts gèneres, però la fama li esdevingué injustament per la seva sobrevalorada obra El clic, referència del còmic eròtic i que, durant molt de temps va subministrar la munició per a la libido dels adolescents i postadolescents amants del gènere. Manara, geni per natura, encara va poder redreçar magistralment el desfici amb El perfume del invisible, una obra eròtica i romàntica alhora. I és que les dones que dibuixa Manara sempre han estat les més belles i sexualment desacomplexades que mai hagin aparegut a les vinyetes. Avui dia, això no és dir gran cosa, però als setanta i vuitanta era una aposta arriscada.
Manara ha sigut un d’aquests autors de qualitat bipolar: capaç de signar meravelles com el avantguardista El rey Mono, el genial Verano Indio, i els profundament humanistes El Hombre de Papel i El Gaucho. Pero Milo també va perpetrar obres com l’hípercomercial El clic o les al·lucinògenes Les aventures de Giuseppe Bergman, que encara no tinc clar si és que explorava noves vies narratives o dibuixava embriagat per les aromes d’algun bon vi de la Campània, o tot plegat alhora.
Amb Caravaggio, Manara es reivindica en la seva millor vessant: la d’un narrador i dibuixant amb les dosis justes d’humanisme, erotisme i bellesa. La seva tècnica no ha deixat d’evolucionar fins a assolir el perfeccionisme dels mestres més actuals. En aquesta, la seva darrera obra, omple el dibuix amb una riquíssima tonalitat d’ocres i marrons que fan ressaltar les poques taques de vermell i negre (homenatge a Stendhal o potser als posicionaments llibertaris de joventut?) De fet, Manara aconsegueix que el negre sigui un color càlid i viu. Que el vermell ressalti tant en la roba cardenalícia com en els vestits de les models (algunes d’elles prostitutes) no sabria dir si és producte de la casualitat o de la seva irreverència. Els que ja coneixeu a Manara, què diríeu?
A més a més, aquesta policromia en ocre lliga a la perfecció amb la Roma desdentada i decadent de començaments del segle XVII que ensenya la nuesa groguenca de les seves pedres, vestigi de glòries passades. Però alhora, aquesta Roma, amb el seu urbanisme caòtic, tant espacial com cronològic, fa que les vinyetes de Manara siguin tot un espectacle: podem contemplar una vella muralla medieval adossada a les restes d’un arc de triomf romà, o al mateix pati arcs romans cegats per parets de construccions renaixentistes. Afegiu a tot això: tabernes, estudis de pintors, interiors i exteriors de palaus, mobles, hospitals, masmorres… la feina de documentació ha hagut de ser titànica! El duel entre Caravaggio i Ranuccio, al mig d’una avinguda vorejada per unes columnes d’estil corinti i sota un descuidat arc triomfal a través del qual podem veure en perspectiva com s’aboca la ciutat de Roma, és una de les vinyetes més sofisticades que he vist mai. Moltes d’aquestes ”vedutte”, pròpies del seteccento italià, amb posat litogràfic, revelen part de la font de recerca arqueològica de Manara.
Gran part de la posada en escena és un joc de matrioshkas (les nines russes que van tancades una a dins de l’altra). Aquesta tècnica no és nova; ja la podem veure a El matrimoni Arnolfini de Van Eyck o a les mateixes Meninas de Velázquez, on un mirall pintat al quadre incorpora figures i escenes que estan succeint fora del quadre, incloent-hi el pintor. Aquí, Marana amaga una nina més. El dibuixant pinta una vinyeta on veiem a Caravaggio, qui al seu torn pinta un quadre, i veiem alhora el quadre i l’escena de fora del quadre amb el models i els ajudants del pintor. Després de fer gala d’aquesta sofisticada tècnica, a Manara només li resta deixar el suport paper i crear directament hologrames.
Caravaggio va ser el campió “artístic” de la Contrareforma. Aquest adjectiu és molt important. Recordem que “els reformats”, en la seva dèria iconoclasta, acusaven l’Església de fomentar la idolatria amb la seva sumptuosa imatgeria religiosa. Les paraules que fa posar Manara en boca d’un cardenal en veure una pintura de Caravaggio són certes: “hem trobat el nostre artista”. I així va ser. Però compte! Caravaggio va emocionar els seus malgrat que mai es van sentir còmodes amb el seu abanderat. És per això que el protagonista de la narració, Caravaggio, transsumpte de Manara, se’ns mostra en tota la seva perfecció artística, la qual neix de la seva imperfecció humana. Caravaggio és humà, massa humà. Sintetitza en la seva personalitat contradictòria, violenta, pietosa i rebel, totes les contradiccions d’una època de canvis (com ho són totes). Quina putada! El geni de l’oficialisme tridentí era un bevedor, un jugador, un busca-raons, rebel davant els poderosos i violent davant les injustícies i gens avingut amb els hipòcrites. Munició per als reformats.
No volien els reformats tornar al Cristianisme primitiu, al Cristianisme dels humils? Manara, en aquest còmic es recrea en aquesta ironia. Aquí teniu a Caravaggio! Ell no farà servir per fer d’herois cristians, aquelles figures circumspectes amb posat aristocràtic pròpies del renaixement. Ben al contrari, prostitutes, vells, pidolaires, malalts, aprenents i jugadors són presos com models per representar a sants, màrtirs, verges i personatges del vell i antic testament. Aquest és el paisatge, més enllà dels propis quadres, que ens desvela Manara. Que el dolor del sants i màrtirs estiguin millor representats per models del lumpen romà o, que per a la mort de la Verge María faci servir a una desventurada prostituta ofegada al Tíber, és una bona andanada contra la hipocresia de l’ortodòxia reformada. És per això que el pietisme de la seva obra ens sembla més autèntic que el de Fra Angelico o el de Giotto. Però també és més del que la Cúria Romana podia assimilar.
Hem de destacar l’escena del segon volum en què un Caravaggio, fugitiu i convalescent, observa dins del carro on el tenen amagat l’expressió extàsica d’una bella saltimbanqui que acaba de masturbar-se. Més tard, l’artista farà servir aquest gest per pintar l’èxtasi d’una Santa i és interpel·lat per la susdita model que, sorpresa, s’ha reconegut a ella mateixa i l’origen del gest; la resposta de Caravaggio sintetitza el seu pensament sobre el lligam entre art i religió: “l’èxtasi és l’èxtasi”.
Només un irreverent com Manara s’endinsa en aquestes profunditats de l’ànima, del sexe i de la religió fent-nos alhora una mica més catòlics. Només un insolent i descarat com Manara ens mostraria les míseres fonts de la inspiració de Caravaggio. Només un impertinent com Manara sabria mesclar les dosis justes d’impudícia i pietisme en la paleta del Mestre. Només un rebel i agosarat Manara hauria estat capaç d’entomar i fer-nos assequible la personalitat de Caravaggio, un geni turmentat entre la seva fidelitat al poder temporal de l’Església i la seva honestedat cap al missatge de Crist.