Brandon Cronenberg, el fill del prestigiós director canadenc autor de Scanners, Videodrome, La Mosca, eXistenZ, Promesas del Este, tornava al Festival de Sitges després d’estrenar-hi Antiviral (2012) amb el seu nou film, Possessor (2020), amb el qual ha acabat guanyant el certamen d’entre totes les pel·lícules de la Secció Oficial.

Com a hereu clar de la iconografia del seu pare, a Possessor Brandon Cronenberg abraça les idees d’eXistenZ (fins i tot comptant amb Jennifer Jason-Leigh al repartiment) i les porta a un pla en què l’anomenada Nova Carn, o fusió humà/màquina, tan cabdal en la filmografia de son pare des de Dead Ringers, entra en terrenys més metafísics com l’essència del jo, i els conflictes entre cos, ànima i personalitat. El punt de partida, fascinant, fins i tot amb un punt Christopher Nolan és una organització secreta que utilitza tecnologia d’implants cerebrals per ocupar cossos aliens i dur-los a cometre crims encarregats pels “clients”.

A la pel·lícula acompanyarem Tasya Vos, la millor agent de l’organització (una eclèctica Andrea Riseborough a les ordres de la seva cap, Jennifer Jason-Leigh), a la que veurem amb seriosos problemes per tornar a ser ella mateixa quan torna a casa després de tantes missions. Aquí trobem la Possessor més interessant, la que aprofundeix en el significat i l’essència del que vol dir ser algú i pertànyer a un lloc quan et passes la vida fent d’algú altre. No obstant, Brandon Cronenberg s’entesta a portar el film cap al thriller, en què haurà d’infiltrar-se a dins d’un hoste més resistent a ser ocupat. I aquí és quan la pel·lícula cau en el tedi més absolut (moments gore apart, que algun en té), ja que ni l’organització secreta està ben exposada, ni la trama criminal a executar té el més mínim interès, ni la resistència de l’hoste té massa sentit. I sí, el subtext és molt interessant i ben exposat, però quan el fil argumental és tan pla, el film fa aigües.

Personalment la vaig trobar molt interessant en idees i plantejament, però molt pobre en execució i sobretot en exposició. Es pot entendre una sobreexposició de la banalitat com a contraposició de la importància de deixar de ser un mateix, de la rutina de ser altres persones i fer-les cometre delictes per gent desconeguda per a qui ets un simple peó pels seus “negocis”. Però una cosa és la banalitat conceptual del món que es presenta, i l’altra la banalitat narrativa, i aquí Brandon Cronenberg juga a ser Christopher Nolan (fins i tot copiant-li els personatges plans i sense personalitat), i li surt malament. És curiós que Possessor tingui l’essència potent de la nissaga Cronenberg amb una revisió més que interessant del concepte de la Nova Carn portada a la filosofia, però es desviï cap a una nolanització narrativa tan maldestra. Al tercer acte, la cosa s’arregla molt amb unes escenes gràficament molt evocadores en aquest metallenguatge de l’ego i una bona resolució, però l’hora central de metratge afecta massa al seu transcurs fins allà, de manera que sembla ser un curtmetratge allargat com un xiclet, i dels que perden el sabor ràpid.

Comparteix
AnteriorEnric Casanovas Beltran guanya el 1r Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu 2020
SegüentCrítica de “Hello World”. Festival de Sitges 2020
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.