Brandon Cronenberg, el fill del prestigiós director canadenc autor de Scanners, Videodrome, La Mosca, eXistenZ, Promesas del Este, tornava al Festival de Sitges després d’estrenar-hi Antiviral (2012) amb el seu nou film, Possessor (2020), amb el qual ha acabat guanyant el certamen d’entre totes les pel·lícules de la Secció Oficial.
Com a hereu clar de la iconografia del seu pare, a Possessor Brandon Cronenberg abraça les idees d’eXistenZ (fins i tot comptant amb Jennifer Jason-Leigh al repartiment) i les porta a un pla en què l’anomenada Nova Carn, o fusió humà/màquina, tan cabdal en la filmografia de son pare des de Dead Ringers, entra en terrenys més metafísics com l’essència del jo, i els conflictes entre cos, ànima i personalitat. El punt de partida, fascinant, fins i tot amb un punt Christopher Nolan és una organització secreta que utilitza tecnologia d’implants cerebrals per ocupar cossos aliens i dur-los a cometre crims encarregats pels “clients”.
A la pel·lícula acompanyarem Tasya Vos, la millor agent de l’organització (una eclèctica Andrea Riseborough a les ordres de la seva cap, Jennifer Jason-Leigh), a la que veurem amb seriosos problemes per tornar a ser ella mateixa quan torna a casa després de tantes missions. Aquí trobem la Possessor més interessant, la que aprofundeix en el significat i l’essència del que vol dir ser algú i pertànyer a un lloc quan et passes la vida fent d’algú altre. No obstant, Brandon Cronenberg s’entesta a portar el film cap al thriller, en què haurà d’infiltrar-se a dins d’un hoste més resistent a ser ocupat. I aquí és quan la pel·lícula cau en el tedi més absolut (moments gore apart, que algun en té), ja que ni l’organització secreta està ben exposada, ni la trama criminal a executar té el més mínim interès, ni la resistència de l’hoste té massa sentit. I sí, el subtext és molt interessant i ben exposat, però quan el fil argumental és tan pla, el film fa aigües.
Personalment la vaig trobar molt interessant en idees i plantejament, però molt pobre en execució i sobretot en exposició. Es pot entendre una sobreexposició de la banalitat com a contraposició de la importància de deixar de ser un mateix, de la rutina de ser altres persones i fer-les cometre delictes per gent desconeguda per a qui ets un simple peó pels seus “negocis”. Però una cosa és la banalitat conceptual del món que es presenta, i l’altra la banalitat narrativa, i aquí Brandon Cronenberg juga a ser Christopher Nolan (fins i tot copiant-li els personatges plans i sense personalitat), i li surt malament. És curiós que Possessor tingui l’essència potent de la nissaga Cronenberg amb una revisió més que interessant del concepte de la Nova Carn portada a la filosofia, però es desviï cap a una nolanització narrativa tan maldestra. Al tercer acte, la cosa s’arregla molt amb unes escenes gràficament molt evocadores en aquest metallenguatge de l’ego i una bona resolució, però l’hora central de metratge afecta massa al seu transcurs fins allà, de manera que sembla ser un curtmetratge allargat com un xiclet, i dels que perden el sabor ràpid.
