Pocs directors han retratat l’Amèrica profunda com ho ha fet Chloé Zhao. Amb el seu primer llargmetratge del 2015 Songs my brothers taught me, aquesta directora xino-americana ja ens va anticipar quina seria la principal font d’inspiració per les seves pel·lícules. Els paisatges inhòspits d’aquesta Amèrica desconeguda i els seus habitants s’han convertit en material d’estudi per a aquesta directora a la qual li agrada explorar la idiosincràsia de cada un dels éssers que viuen i treballen en aquestes terres massa sovint abandonades i a l’ombra de les grans urbs.

La pel·lícula està basada en el llibre de la periodista Jessica Bruder titulat Nomadland: Surviving America in the Twenty-First Century, una història que recull la seva aventura de tres anys compartint carretera amb els Workampers, gent que viatja de costa a costa amb les seves autocaravanes o furgonetes en busca de feina. A partir d’aquí, Chloé Zhao ha construït Nomadland, un retrat fidel i amarg d’aquesta subcultura que neix arran de la recessió del 2008.

En certa manera, Nomadland recull el testimoni i l’esperit dels pioners en el seu camí cap a l’oest en busca de noves terres i oportunitats, un mite de la frontera modern i melancòlic que la societat nord-americana ha convertit en una part fonamental de la seva cultura. Una vida a la carretera que evoca Kerouac i Cassady amb els seus viatges de costa a costa i, per què no i en circumstàncies diferents, aquell esperit d’aventura de Krakauer en busca de rutes salvatges o somiadors com el mateix Jack London. Una història amb la carretera com a símbol d’aquesta contracultura en busca d’un somni americà cada cop més costós i inabastable que obliga els seus fills a una vida fràgil i incerta, perquè tot i la poesia de les seves imatges i l’espectacularitat dels seus paisatges, la directora no amaga la problemàtica d’una gent empesa a buscar-se la vida travessant els Estats Units de punta a punta a causa dels problemes econòmics del país.

Nomadland cavalca entre la ficció i el documental. Des del seu primer treball, que la directora sempre ha treballat amb aquesta barreja d’actors professionals i no professionals per tal de dotar el treball d’una credibilitat i una naturalitat que només et poden donar els qui realment formen part de la història que vols explicar. En aquest cas, Frances McDormand i David Strathairn comparteixen viatge amb nòmades reals dels Estats Units: gent com la Linda May, en Bob Wells i la Charlene Swankie, que en el transcurs de la pel·lícula ens aniran desgranant el dia a dia d’aquesta comunitat i ajudaran a la protagonista amb alguns petits trucs per sobreviure a al carretera. El testimoni d’aquests personatges esdevé vital en el transcurs de tot el llargmetratge. La majoria d’ells, gent que podria estar jubilada però que necessita els diners per tirar endavant, gent optimista que tot i la precarietat de les seves vides veu una vessant romàntica en aquest estil de vida. Un anhel de llibertat per contrarestar tota la maquinària ferotge a la qual estem lligats la majoria de nosaltres i que, en certa manera, volen deixar enrere a favor d’una vida austera en què la comunitat i la solidaritat prevalguin per sobre la individualitat que marquen els cànons de l’actual societat.

De nou, i com va fer amb el seu anterior treball, The Rider, Chloé roda amb tranquil·litat i paciència. Són les imatges i la gran banda sonora les que d’una forma natural et porten a través d’aquest hipnòtic camí travessant els Estats Units dins la furgoneta de la Fern (Frances McDormand). Una protagonista que ha vist com la seva realitat canviava de la nit al dia, però que s’adapta d’una forma titànica a aquesta nova manera de viure. Sempre allunyada d’aquest glamur hollywoodià, McDormand ha aconseguit portar la interpretació a un altre nivell. L’expressió aspra del seu rostre i la tristesa de la seva mirada reflecteixen a la perfecció tot el bagatge d’aquesta nova “tribu social” que ressegueix el relleu del país amb la llibertat que ofereixen les quatre rodes.

Lleó d’or a Venècia i Premi del públic a Toronto, de ben segur que aquest film recollirà premis per allà on passi. Tant Chloé Zhao com Frances McDormand estaran a les llistes de nominats, així com el guió i la fotografia. Segurament estem davant de la pel·lícula de l’any, però a hores d’ara no m’atreveixo a posar per escrit quina serà la data de la seva estrena, ja que corro el perill de fer un No time to die, en argot cinematogràfic: publicar una data d’estrena i al dia següent haver de fer marxa enrere. El que sí que sé és que Nomadland és el millor treball de Chloé Zhao fins l’actualitat, que ja és dir, perquè tant Songs my brothers taught me com The rider són dues obres a tenir molt en compte. I també sé que fins al dia d’avui, la interpretació de Frances McDormand està per sobre la resta; és el seu millor treball en 39 anys de carrera.

Nomadland no deixarà ningú indiferent. Una road movie carregada de tendresa i sensibilitat a través dels ulls d’aquells per a qui la carretera no només és un lloc de pas.