Finalment, després de molt de temps rumiant-hi, he decidit esmerçar algunes hores en una ressenya cinematogràfica dedicada a una bona amiga amb qui passo moltes estones parlant de cinema i cultura en general. En particular, ella ocupa un cert càrrec dins l’engranatge que vetlla per la bona salut del cinema català i, des del moment en què la vaig conèixer, se’m va confessar com una autèntica enamorada del cine de l’histriònic (per a mi) Woody Allen. En veritat reconec des d’aquestes línies que m’agrada portar-li una mica la contrària i tocar-li força el botet quan surt el tema del cineasta novaiorquès. Personalment, tot i ser molt permeable a un bon grapat de les seves obres (la majoria comèdies de gran autenticitat i que han marcat profundament la història del setè art, no ho negaré pas), no puc amb ell, bàsicament amb el Woody Allen actor. Per suposat, si no és que em vegi alguna vegada sota els efectes de l’alcohol o drogues dures (tothom tranquil, no en prenc ni penso fer-ho), tampoc crec que em posi a llegir les seves memòries A propósito de nada, vuitanta-quatre anys de vivències condensades en quatre-centes pàgines del més pur estil sarcàstic i irònic a què ens té acostumats recentment publicades per l’Editorial Alianza després que l’original donés infinites voltes buscant el millor postor. Doncs bé, em refermo i no me n’amago: no puc amb ell. Ja està, m’he ben desfogat. Tot això va per tu, doncs, amiga meva.

Al tema. On the Rocks és una pel·lícula de comèdia nord-americana escrita i dirigida per Sofia Coppola que podeu gaudir d’allò més a la plataforma digital Netflix. En particular, es tracta de la setena pel∙lícula dirigida per la que passa per ser ja una experimentada (a hores d’ara) cineasta i coneguda també per ser la filla del gran mestre de la direcció i producció cinematogràfica Francis Ford Coppola. El film que ens proposa Sofia Coppola segueix les divertides tribulacions d’un pare i una filla que no es refien del marit d’aquesta última i que esdevé sospitós de tenir una aventura extramatrimonial. Argument més que típic, oi? No obstant, i amb gran encert, Coppola reserva els papers principals del film per l’incombustible Bill Murray i la televisiva Rashida Jones (extraordinaris ambdós i amb molta química entre ells). Els acompanya en l’empresa, en el paper del pobre marit perseguit, un correctíssim Marlon Wayans. Com ens té acostumats Sofia Coppola, la història es fonamenta i gira completament entorn dels personatges, en silencis, mirades i passejades que són recollits per la càmera i que ens transfereixen perfectament el que senten o pensen. A més, com a rerefons, som testimonis del retrobament entre una mare jove i el seu pare, un playboy de certa fama i edat malgrat el poc grau de maduresa que mostra i que acaba per treure de polleguera la seva filla, a través d’un seguit d’aventures en què la ciutat de Nueva York esdevé el principal escenari. Així, s’ha escrit força sobre On the Rocks, que és “una comèdia d’enganyosa lleugeresa amb la que la seva brillant directora reflexiona, amb un mig somriure i lletra minúscula, sobre l’efecte del pas del temps en les relacions familiars”, que es tracta ”d’una experiència acollidorament satisfactòria en forma de comèdia intel·ligent i dinàmica”, o “un senzill divertiment romàntic” que és “en realitat, un romanç entre un pare i una filla”.

Dit això repassem una mica la filmografia de Sofia Coppola i Bill Murray perquè potser ens ajuda a veure com han arribat fins aquí i el perquè d’aquesta nova i fructífera col∙laboració. Per una banda, com ja s’ha dit prèviament, Sofia Carmina Coppola és una directora i guionista estatunidenca. Destaquen en el seu haver títols tan reconeguts com Las vírgenes suicidas (1999), Lost in translation (2003) (en la que ja tenia Murray sota les seves ordres), María Antonieta (2006) i La seducción (2017), entre altres. En un inici, però, la seva carrera al món del cel·luloide semblava dirigir-se a la interpretació. I de forma més que prematura perquè, encara essent un nadó, Sofia apareix en la famosa pel·lícula dirigida pel seu pare El padrino (1972). No obstant, com actriu no va reeixir i no fou fins l’any 1999 que va seguir les passes del seu progenitor darrera la càmera presentant-se davant del gran públic amb una notable òpera prima titulada Las vírgenes suicidas. Aquesta pel·lícula teatral, coproduïda pel seu pare i protagonitzada per James Woods, Kathleen Turner, Kirsten Dunst i Josh Hartnett, va catapultar la seva recent estrenada carrera de directora. Quatre anys més tard, el seu reconeixement i fama mundial es van engrandir encara més un cop va arribar a la gran pantalla l’oscaritzada Lost in Translation. I és que, per aquest film, va guanyar el premi Oscar al Millor guió original (a més d’obtenir tres nominacions més, entre les quals la de Millor pel·lícula) i tres premis Globus d’Or, incloent-hi el de Millor film de comèdia o musical. A més, el film va aconseguir una inesperada nominació a Millor direcció que la convertiria en la tercera dona i primera estatunidenca en ser nominada en aquesta categoria sempre tan extraordinàriament competitiva i reservada principalment a homes. Quant a la interpretació, només la boníssima actuació de Sean Penn a Mystic River li va poder malbaratar al bo d’en Bill el fet d’endur-se el Premi Oscar a Millor actor. Qui sap si poques vegades els membres de l’Acadèmia han estat tan injustos.

Però si tornem als inicis de la “pobra” Sofia, no tot en el seu el Currículum Vitae són èxits. És  públic i notori el fet que el desastre per la seva incipient carrera d’actriu va arribar quan el seu pare li va oferir un personatge més extens, el de Mary Corleone, a El Padrino III l’any 1990. Inicialment el seu pare havia pensat aquest personatge per Winona Ryder, però una inoportuna malaltia va trastocar els plans originals i, sense temps per buscar una nova actriu, va recórrer a Sofia. Aleshores la crítica es va acarnissar amb ella fins al punt que va ser guardonada amb el “Premi” Rapsberry (‘gerd’ en anglès) a la pitjor interpretació d’aquell any. Tot i que la seva interpretació  no va pas ser tan horrorosa, les crítiques foren extremadament dures. A tot això, ella s’ho va va agafar prou bé i sentencia: “jo mai havia volgut convertir-me en actriu”. Segurament, doncs, mai agrairem prou a tots aquells “entesos” que la van vilipendiar per les seves dots interpretatives i van fer que agafés anys després un altre rumb ben diferent dins del món del cinema.

Ara toca parlar de Bill Murray. Se’l pot classificar històricament (sense perill d’equivocar-nos) com un dels grans actors còmics. Breument, destaquen entre els seus papers més coneguts la divertidíssima i més que icònica Atrapado en el tiempo (1993), l’exitosa Cazafantasmas (1984), Los fantasmas atacan al jefe (1988), Zombieland (2009) i la inoblidable Lost in Translation, com ja s’ha dit, de l’any 2003. També és veritat que Lost in translation és d’aquells títols que han generat crítiques dispars des del moment de la seva estrena. En podríem dir “pel∙lícula d’efectes polaritzats”. I és que a molts ens va deixar empremta com només deixen les autèntiques masterpiece (“obra mestra” en anglès), però per a d’altres no passa de ser un mer cant o poema líric a l’avorriment.

Podem dir, però, que On the Rocks clarament no arriba al nivell de Lost in Translation, però també que indubtablement té bons moments cinematogràficament parlant, plens d’una certa màgia (el trajecte de Murray i Jones al volant d’un flamant cotxe esportiu descapotable mentre persegueixen el marit infidel n’és un bon exemple). I és que personalment crec que aquest film bé podria ser una mena de tribut honorífic de Sofia vers el seu bon amic per haver-la ajudat quan deixava enrere la seva malaurada experiència com actriu i es reenfocava de forma tan exitosa o brillant en la direcció d’actors.

Finalment, un altre dels grans protagonistes del film On the Rocks és certament la “ciutat que mai dorm”, tal i com la va descriure el gran cantant Frank Sinatra, és a dir, Nova York. De fet, Sofia hi va néixer l’any 1971 i òbviament la coneix més que bé. En aquest aspecte, el bon treball del director de fotografia Philippe Le Sourd també ajuda molt a dotar-la d’un encís i protagonisme especials. I és que, en segons quines escenes i en la forma com Coppola opta per narrar la història, recorda al cine d’un altre dels grans cineastes que han exaltat les qualitats i l’esperit cinematogràfic que traspua aquesta gran metròpolis. I aquest no és cap altre que Woody Allen. Veieu com tot acaba lligant? S’han publicat milers d’articles i llibres sobre aquest geni multidisciplinari que és Allen. Nascut a Brooklyn com Allan Stewart Konigsberg, de ben jove Allen va decidir-se a fer el salt de l’escriptura a la interpretació de monòlegs i acudits i, posteriorment, al cinema. Com ha reconegut en diverses ocasions, això va acabar essent el millor que li podia haver passat i, és clar, de retruc també pels seus fans incondicionals, inclosa la meva amiga de qui us parlava a l’inici. Al llarg de tota la seva trajectòria, Allen s’ha convertit en el millor ambaixador de la seva ciutat arreu del món. Per acabar aquest paràgraf, deixeu-me que us recomani veure (si no ho heu fet encara) tres pel∙lícules que permeten copsar la influència que ha tingut la ciutat màgica dels gratacels sobre la seva obra: Manhattan (1979), Delitos y faltas (1989) i Si la cosa funciona (2009). 

En definitiva, On the Rocks no deixa de ser una comèdia absolutament desimbolta i desenfadada sobre la relació entre una mare jove, escriptora d’èxit però amb la síndrome de l’anomenat “full en blanc” i fastiguejada de la rutina que l’envolta, i el seu pare, un més que autèntic i immadur “Varón Dandy” (us en recordeu de la irresistible colònia??!!) encara amb molta corda o guerra per donar. Malgrat que es pot considerar una obra menor en la destacada filmografia de la seva directora, ha servit com a excusa per tornar a reunir novament aquesta gran parella Coppola-Murray. Estem davant, com no podia de ser de cap altra manera, d’unes boníssimes interpretacions que ens permeten recuperar un Murray en plena forma. A més, amb On the Rocks, no és veritat que Coppola es consolidi definitivament com una directora i guionista d’extraordinària solvència. No us equivoqueu. Sofia Coppola ja ho és d’un temps ençà. Així, On the Rocks és una experiència cinematogràfica divertida sobre les relacions de família en aquesta gran i meravellosa ciutat que tantes i tantes vegades ha estat filmada: Nova York. I, finalment, On the Rocks ens mostra com, malgrat ser filla de l’insigne Francis Ford Coppola, Sofia no ho va tenir gens fàcil per fer-se un lloc en aquest món tan pervers després que la crítica enfonsés la seva carrera d’actriu ja de ben petita, i alhora ens ensenya que, treballant de valent, hom pot sobreposar-se a les crítiques (per despietades i injustes que siguin) i arribar a convertir-se per mèrits propis en el que un vol ser. I ho diré, en el cas de Sofia Carmina Coppola, amb totes i cadascuna de les lletres que pertoquen i en majúscula: ÉS UNA MAGNÍFICA CINEASTA. I jo que la ben felicito!

Comparteix
Anterior“Ilusión y realidad. Una mirada al cine de Steven Spielberg”
SegüentCrítica de “Nomadland” (2020) de Chloé Zhao
Santi Roura
Vigatà d’adopció però hilarienc (vaja, de Sant Hilari de Sacalm) de soca-arrel. Investigador de noves teràpies avançades contra les malalties cardiovasculars al Campus Can Ruti de Badalona, estimo també el bon cinema i la literatura. Vaja, un altre dels molts apassionats que corren pels patis de butaques, biblioteques o llibreries d’arreu. Entre hores també m’agrada passar el temps fent critiques (sempre constructives!) de molt del material què visiono i llegeixo, a més de fer divulgació científica de forma més que amateur. De moment, doncs, i que us pugui interessar, això és tot. Salut i llarga vida a tota les formes de cultura que es fan i es desfan!