Crítica de “Motherless Brooklyn”

Han passat vint anys des que Edward Norton va coincidir amb l’escriptor Jonathan Lethem i va decidir arrancar l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la. Després de centenars de esborranys, una administració Obama (potser no era el moment) i actualment amb Trump al capdavant del país (ara sí que era el moment), finalment ens arriba Motherless Brooklyn, el segon treball d’Edward Norton en la direcció (Keeping the faith, 2000) i de qual també n’és el protagonista i el guionista.

Amb bon ull, Norton ha situat la trama de corrupció política i immobiliària del novel·la als anys 50 en comptes dels 90 com havia escrit Lethem; factor determinant i, perquè no, arriscat, que fa que Motherless Brooklyn suposi un acurat retrat i un bell homenatge a aquell cinema negre de Huston amb llargues gavardines, barrets i Humphrey Bogart fumant-se una cigarreta a la penombra d’un fanal que tant trobem a faltar.

Lionel (Edward Norton) és un investigador privat amb síndrome de Tourette que veu com el seu amic i mentor Frank Minna (Bruce Willis) és assassinat per uns sicaris. Aquest fet portarà a Lionel a investigar qui va matar al seu company i a endinsar-se en una tranyina de corrupteles, interessos i negocis bruts perpetrats per les esferes més altes del poder. El fet de retrocedir trenta anys pel que fa el relat original ha permès a Norton situar l’escena en una Nova York post Segona Guerra Mundial àvida de creixement i de poder, i on la figura real del que és considerat un dels grans renovadors urbanístics de la ciutat, Robert Moses, es veu representada per Moses Randolph (Alec Baldwin) en un exercici de realitat i ficció que circulen en bona consonància al llarg de la pel·lícula.

Tots aquests anys de maduració del projecte en què Norton ha escrit i reescrit mil vegades el guió, fins ara que la Warner ha decidit que era el moment idoni per sortir a la llum, serveixen per constatar que Motherless Brooklyn és un projecte sòlid, pensat i executat d’una forma sòbria i amb un maneig de la narració que, tot i la durada que alguns criticaran amb vehemència, acaba resultant del tot satisfactòria a ulls dels qui enyoren aquell cinema clàssic en què la història i els anhels dels protagonistes estaven per sobre la resta. Tot i això, Norton no ha descuidat cap aspecte tècnic del film. Dick Pope, que ja va coincidir amb ell a The illusionist, fotografia la clàssica Nova York dels Pubs de Jazz, del Harlem a ritme de Bebop i dels cartells de neó que il·luminaven tots els racons de la ciutat. Una fotografia icònica que en algun moment peca de pretensiosa, però que juga amb el color i la lluminositat de les classes socials benestants, contra la foscor d’aquells baixos fons de la classe obrera. Tota una declaració d’intencions en una trama que posa de relleu una temàtica que, tot i la distància, encara és ben vigent en l’actualitat.

Norton es pren el seu temps per tal d’explicar una història que, com diu el seu personatge, és un trencaclosques de vidre que és trenca dins del seu cap. El tempo de la pel·lícula és pausat i avança lentament a ritme de trompeta i piano de la mà d’aquell Jazz clàssic i suggerent dels 50, i que amb el seu so inundava cada racó de la ciutat. Una banda sonora dissenyada per Daniel Pemberton que compta amb un tema principal creat per Thom Yorke (Radiohead) i Winston Marsalis. Una veritable delícia pels amants del gènere que, de nou, ens transporta directament a aquells bars plens del fum de les cigarretes, Whiskys dobles i bona música.

Com comentava al principi, Edward Norton ha dirigit, escrit i protagonitzat la pel·lícula, però també s’ha rodejat d’un bon elenc d’actors pels altres papers del film. Patums com Alec Baldwin, Willem Dafoe, el propi Bruce Willis (en un paper menor que no permet gaires floritures), Bobbie Cannavale, o l’estupenda Gugu Mbatha-Raw, aquesta última en un paper fonamental que ens transporta directament a la lluita de classes i al racisme intrínsec en la societat de l’època. És precisament aquest duet entre Gugu i Norton el que aporta la profunditat i el to dramàtic i sensible marca de la casa, enmig de tanta testosterona amb ànsies de poder. Però qui realment aguanta tot el pes del film és Edward Norton, un actor acostumat a interpretacions que van una mica més enllà del que és habitual, i que van des del seu primer gran paper a Primal Fear (1996), passant per un Derek Vinyard carregat d’odi a American History X (1998), fins al Fight Club (1999) i al discapacitat Jackie Teller de The Score (2001). Un actor d’alta volada, segurament el millor de la seva generació, que tot i estar obstinat a caure malament a tothom i del qui es diu que és de difícil portar, no se li pot negar que, quan en té ganes i el paper s’ho val, encara és un dels millors actors del moment. Així doncs, en aquesta ocasió torna a un paper complex, el de Lionel Essrog, un detectiu que pateix la síndrome de Tourette, un trastorn neurològic que provoca moviments involuntaris a la cara i als braços i tics vocals. No és empresa fàcil una interpretació d’aquesta magnitud, ja que corres el risc de caure en un histrionisme total, o pel contrari, és possible que no reflecteixis amb realisme el que provoca aquest trastorn. Lluny d’això, l’actor no cau en cap d’aquest paranys i la seva interpretació resulta mesurada, i com no podia ser en un actor que prové del món del teatre, estudiada a la perfecció.

On s’havia ficat Edward Norton durant aquests vint anys? Doncs probablement ara ja ho sabem. Un treball que ha madurat poc a poc, dia rere dia per tal de captar tota l’essència d’un gènere com és el cinema negre. Un treball que pot semblar la síntesi de totes aquelles pel·lícules que han perdurat en l’imaginari col·lectiu dels amants de les bones històries de mafiosos i gàngsters; des de la veu en off de Sunset Boulevard (1950) a l’esperit de The Maltese Falcon (1941), passant per The Untouchables (1987) (amb una clara referència dins la pel·lícula) fins a l’atmosfera i l’ambientació de Chinatown (1974). Potser Norton sembla haver retrobat aquell camí que va perdre, en part, per aquell ascens meteòric “Made in Hollywood” dels anys 90, una fama que no va encaixar bé en un caràcter que sempre ha buscat, en més o menys fortuna, nous reptes i nous projectes que l’allunyessin de la monotonia d’estar rodant o actuant en una pel·lícula any rere any.

Motherless Brooklyn és l’exemple que en tots i cada un del gèneres cinematogràfics encara hi ha lloc per a la sorpresa, i que a Edward Norton encara se li deu alguna cosa. Així si Edward, així sí.