Amenábar és un d’aquells directors que s’ha guanyat a pols el fet de que l’estrena d’una de les seves pel·lícules sigui motiu de celebració pels amants del cine i, com diem a casa, una data assenyalada al calendari. Han hagut de passar quatre anys perquè aquest director torni amb un treball que despertarà la consciència dels espectadors en una època en què recordar el passat convuls d’Espanya és més necessari que mai.
Mientras dure la guerra repassa, a través de la figura de l’escriptor, filòsof i polític Miguel de Unamuno, un dels primers capítols de la guerra civil espanyola, i a la vegada, l’últim capítol de l’escriptor abans de la seva mort, quan va donar suport públicament a l’aixecament militar, així com les conseqüències que van tenir aquests fets. Amenábar sempre ha set un director que ha mesurat amb calma i repòs cada passa que ha donat en el món del cinema, i en aquest cas ha estat prou intel·ligent i, perquè no dir-ho, prou valent en no reiterar-se amb una pel·lícula convencional sobre la guerra civil que tantes vegades hem vist a la gran pantalla. En aquesta ocasió, se centra en una part de la guerra, en un petit incís en un conflicte bèl·lic que acabaria desencadenant greus conseqüències pel país.
El director és fidel a la història, i de forma meticulosa ens mostra la figura ambigua i inconformista d’Unamuno; una fidel aproximació al caràcter i al pensament d’aquest 
acadèmic al qual Karra Elejalde dona vida amb solvència i naturalitat. Un pensador avançat als seus temps, capaç de passar del blanc al negre com per art de màgia, però mantenint sempre aquests ideals de ferro que, sovint, li causaven problemes amb la societat de l’època. Segurament és en aquest aspecte on la pel·lícula pretén posar més èmfasi: en les contradiccions d’una figura que per sobre de tot proclamava als quatre vents que les persones havien de parlar, raonar i pensar; però sobretot, discutir. Sense armes ni violència, però discutir.
Tot resulta sobri, reposat i meditat. Amenábar treballa amb calma i ha estat atent a tots els detalls d’un apartat visual impecable que no pretén abusar dels recursos tècnics per tal d’oferir-nos un producte artesanal. Tot és correcte i sense fissures i encaixa perfectament en una actualitat en què la irracionalitat, les males decisions i l’escassa qualitat política dels nostres representants és més vigent que mai. Un duel entre la intel·ligència i la ignorància, entre el poder de les armes i el poder de la paraula. “Guanyareu, però no convencereu”, pronuncia Unamuno en el seu últim discurs a la Universitat de Salamanca. Tot plegat, dues maneres d’entendre un país sumit en l’odi entre iguals.
Calen pel·lícules com aquesta per tal de donar a conèixer una història que les noves generacions sovint veuen massa llunyana, però que la crua realitat ens demostra que es troba 
més vigent que mai. Calen treballs tan acurats i precisos com el de Mientras dure la guerra. Però al cinema també cal transmetre i dotar les imatges d’emoció, de sentiment i d’una profunditat palpable per l’espectador que ens ajudi a entendre les motivacions i les controvertides ments dels seus protagonistes. En definitiva, Amenábar ha rodat amb tant de cap i amb tanta precisió, que li ha passat per alt el fet de dotar el seu treball d’esperit i de cor. I com a conseqüència, el film acaba resultant un relat que aconsegueix sacsejar consciencies, però que no t’arriba a l’ànima.
