Segurament estiguem davant de l’obra més personal i més madura de J.A.Bayona. Lluny de les reticències que en algun moment haguem pogut tenir sobre si calia una altra pel·lícula sobre el vol 571 de la Força Aérea Uruguaya que es va estavellar als Andes el 13 d’octubre de 1972, Bayona ens posa de volta i mitja per narrar-nos una història de supervivència que dista molt del que havíem pogut veure l’any 76 amb Supervivientes de los Andes de Rene Cardona o el 93 amb Viven, dirigida per Frank Marshall.
La sociedad de la nieve és un espectacle poètic totalment esfereïdor en què allò personal i allò transcendental passa per sobre de qualsevol floritura tècnica. No hi busqueu protagonistes. La pel·lícula funciona com un drama coral guiat per la veu en off de Numa Turcatti, interpretat per Enzo Vogrincic i que no va sobreviure a la tragèdia.
Els primers plans dels supervivents, el fet de rodar en paisatges naturals, la fotografia de Pedro Luque i la banda sonora de Michael Giacchino conformen un espectacle tècnic i sensorial que poques vegades hem vist a la gran pantalla. El fet més curiós, però, és que, en el fons, La sociedad de la nieve no brilla per la seva qualitat tècnica sinó per la seva narrativa i el seu guió basat en el llibre de Pablo Vierci.
Tot resulta extremadament emotiu i tot i que Bayona busca desmarcar-se de l’èpica, és inevitable que no se’t posi la pell de gallina quan Nando i Roberto creuen la mirada amb Sergio Catalán, el carreter Xilè que els va trobar a la vora d’un riu, després que els dos supervivents haguessin creuat les muntanyes durant 10 dies.
La sociedad de la nieve ens planteja una epopeia heroica i ens posa sobre la taula qüestions com la fe, la pertinença al grup, l’humanisme o com afrontar la mort quan tot està perdut. I, tot plegat, amb un realisme angoixant que busca allunyar-se, potser sense gaire èxit, del cinema més comercial. Les pel·lícules són un espectacle i Bayona sempre ho ha entès així. Com es pot sobreviure 71 dies en una de les zones més inhòspites i fredes de la terra? Què fas quan veus que el món t’ha abandonat? “Qui vam ser a la muntanya?” Preguntes i més preguntes que el director intenta respondre durant 140 minuts de pur mestratge cinematogràfic.
