Amb Glass, M.Night Shyamalan tanca una de les trilogies més conceptualment catàrtiques del que portem de segle, la qual abasta gairebé 20 anys, és a dir, des que l’any 2000, amb el món als seus peus amb The Sixth Sense l’any anterior, sorprengués tothom amb Unbreakable, un film que aprofundia en el mite del (super)heroi, la seva nèmesi i com es nodreixen l’un de l’altre sota una moral kàrmica i, per què no dir-ho, un xic pertorbada. Setze anys després arribava a la cartellera Split, amb un James McAvoy lluint-se interpretant a 24 personalitats diferents convivint al mateix cos, tot al servei de la creació i naixement d’una criatura (sobre)humana amb (super)poders. Sí, un desenllaç una mica sortit de mare fins que a l’escena final sortia Bruce Willis com David Dunn (el protagonista d’Unbreakable), i tot quadrava màgicament.Ara Shyamalan aborda el que inicialment podria semblar una peli de superherois un cop totes les cartes han estat posades sobre la taula, però res més lluny de la realitat. Usant la filosofia d’Unbreakable però baixant la màgia de revolucions per tornar al to més de thriller de terror heretat de Split, al mateix tràiler se’ns desvetlla que l’acció transcorre en el centre psiquiàtric on està reclòs Elijah Price (Mr. Glass, un excels Samuel L. Jackson) i on els tres protagonistes es veuran sotmesos a l’estudi i el tractament d’una doctora sobre si realment tenen superpoders o només un deliri de grandesa extrem. És realment interessant com aquest fet permet oferir una visió prou coherent i realista del succeït a les anteriors pel·lícules realment interessant i que fa donar la volta a la pròpia història (art en el qual Shyamalan és realment bo), i per això es sustenta en l’univers compartit dels dos films anteriors, fins i tot en termes econòmics. Unbreakable pertany a Disney, mentre que els drets d’Split són d’Universal, i les dues han confiat en el cineasta i s’han ajuntat per dur a terme aquesta Glass, la qual, a part de reunir els tres protagonistes, també ha fet tornar els personatges secundaris clau en la història com són la Casey per part de Split (Anya Taylor-Joy), però també el fill de David Dunn (Spencer Treat Clark) i qui va fer néixer la llavor de què son pare és un superheroi, així com la mare d’Elijah Price (Charlayne Woodard), que és qui inculca els valors dels còmics al seu fill com es veu a Unbreakable, i qui, en certa mesura, seguirà sent catalitzadora dels esdeveniments d’aquesta Glass que Shyamalan situa just 19 anys després, els mateixos anys de diferència entre les dues pel·lícules.
Shyamalan és un director les obres del qual agraden molt o gens, però es indubtable que sap què vol, i ho dirigeix amb mà de ferro: excel·lent direcció, fotografia i so amb un pressupost realment ajustat, i una banda sonora de West Dylan Thordson (amb qui ja va treballar a Split) i que construeix un intel·ligent i atmosfèric transfons sonor, però curiosament brilla més quan usa els temes de James Newton Howard per a Unbreakable, com Carrying Audrey i Reflections of Elijah. El resultat és un film sobre superherois cuit a foc lent i no apte per qui cerqui quelcom semblant a Marvel, amb un guió pensat per transmetre dubtes i una sensació d’insanitat latent sense que succeeixi res important en pantalla durant bona part del metratge, però que quan explota ho fa amb energia i coneixement de causa. L’única “pega” és cert element que serveix per desencadenar el tercer acte, el qual, si no “es compra”, fa perdre molts punts al film, però a això juga Shyamalan: has de seguir-li les regles perquè la seva història funcioni… però clar, això passa a tots films de superherois, no?
