Molts cops no som conscients de la sort que tenim com a espectadors. Vivim en un mateix temps que directors old school de la trajectòria de Clint Eastwood (89 anys), Woody Allen (83 anys) o Costa-Gavras (86 anys) –per citar només 3 noms–, que estrenen films a les nostres pantalles. Donem per normal quelcom que és totalment extraordinari. Aquest és el cas de Martin Scorsese que firma als seus 76 anys la seva pel·lícula definitiva de gàngsters. Per tots els cinèfils, ja només això és tot un esdeveniment.
El irlandés s’inspira en el llibre de Charles Brandt Jimmy Hoffa. Caso Cerrado, una apasionant obra d’investigació fruit de les centenars d’hores de gravació de les converses entre l’autor i Frank Sheeran i la història real d’un irlandès vinculat a la mafia italiana que acaba fent de guardaespatlles del president del sindicat més poderós d’Estats Units.
Amb guió adaptat per Steven Zaillian (Gangs of New York o La Lista de Schindler), Scorsese ha sapigut envoltar-se del seu millor equip. Un autèntic “dream team” cinematogràfic encapçalat pels actors Robert De Niro, Joe Pesci i Al Pacino; secundaris com Harvey Keitel, Ray Romano, Bobby Cannavale i Anna Paquin; i un equip tècnic fantàstic com són Rodrigo Prieto (director de fotografia), Bob Shaw (disseny de producció), Christopher Peterson i Sandy Powell (disseny de vestuari) i la muntadora Thelma Schoonmaker, guanyadora de 3 Oscar i que edita tots els films de Scorsese des de fa 50 anys. I per si era poc, el film és de Netflix.
De fet, aquesta obra està cuinada a foc lent –el director ha trigat més de 10 anys a fer-la–, i no em refereixo a la seva durada de tres hores i mitja (200 minuts), sinó a que la mirada del director no és vertiginosa (Uno de los nuestros o El Lobo de Wall Street). Martin Scorsese explica una història des de la senectut i la melancolia d’uns personatges, els gàngsters, que l’han acompanyat durant tota la seva vida fílmica. Sens dubte, és el seu film més crepuscular, en què els grans capos envellits juguen a la petanca al pati de la presó, amb cadira de rodes, sense dents, amb artritis o càncer de pròstata.
A la nova cinta de Scorsese, que és preferible veure-la en cinema, podem gaudir de les magistrals interpretacions de Joe Pesci (rejovenit digitalment i envellit pel maquillatge) com a Russell Bufalino; de Robert De Niro com a Frank Sheeran, assassí a sou i veterà de la guerra que durant dècades va estar al servei de la màfia i dels sindicats; i de Al Pacino com a l’histriònic Jimmy Hoffa, líder sindical dels camioners. És curiós com aquest últim, 
vinculat al cinema del hampa amb altres papers com el de Michael Corleone a la saga The Godfather (Francis Ford Coppola, 1972, 1974 i 1990) o com a Tony Montana a Scarface (Brian De Palma, 1983) no hagi coincidit mai amb el director, però el cert és que l’espera ha valgut molt la pena.
Scorsese mostra el seu to habitual. Ell té una manera de rodar. Coneixem ja com a espectadors el seu ús/abús de la veu en off i dels flashbacks per narrar. No obstant, ens trobem davant d’una obra mestra. Cinema amb majúscules que gaudim des del primer segon fins l’últim. Amb múltiples referències al cinema de gàngsters que podrem reconèixer en diferents posades en escena, en noms de personatges, amb il·luminacions enfosquides i amb particulars notes musicals que recorden a Nino Rota.
Com també és habitual, el seu cinema ens l’emmarca dins d’un moment històric molt puntual: l’arribada al poder de la família Kennedy, la mort del President a Dallas, les vagues dels sindicats, el Watergate i la màfia italoamericana que ho domina tot.
Escoltem In the still of the night dels Five Satins, la càmera ens condueix pels passadissos d’un geriàtric i ens trobem a De Niro, de més 80 anys, amb cadira de rodes, preparat per explicar-nos la darrera, la més gran i la definitiva història de gàngsters.
Gràcies, Scorsese.
