Els Pirineus del 1943 es van convertir en un lloc inhòspit. Espanya acabava de sortir d’una Guerra Civil i s’endinsava en una dictadura i Europa estava immersa en una Guerra Mundial. La frontera entre territoris era un lloc perillós i El fred que crema pretén, precisament, plasmar aquesta inestabilitat.

A mig camí entre el drama, el thriller i el western, aquest film, dirigit per Santi Trullenque, ens mostra la vida en un petit poble andorrà en què els secrets i silencis entre els vilatans es veuen interromputs per l’arribada d’un grup de jueus a la cerca d’amagatall i dels nazis que els volen caçar. Greta Fernández i Roger Casamajor formen la parella protagonista i Daniel Horvath encarna l’antagonista, un general nazi disposat a fer el que faci falta per complir la seva missió.

El fred que crema_Greta Fernández

Trullenque debuta amb un llargmetratge amb una bona factura i una bona posada en escena. De fet, a parer meu, una de les grans virtuts de la pel·lícula és precisament la part tècnica, molt especialment la fotografia, que sap capturar uns paisatges magnífics amb una càmera molt ben col·locada i una llum molt ben trobada. La segona part positiva és la meravellosa Greta Fernàndez. Ja hem vist la jove actriu catalana en altres films i val a dir que sempre ens deixa bocabadats, però aquí està especialment bé. Fernández es posa al paper d’una dona i futura mare que cerca l’estabilitat, passar desapercebuda i no tenir gaires problemes amb la societat per poder cuidar el seu fill amb calma. No obstant això, no li serà fàcil trobar la serenor en l’època que li ha tocat viure.

A l’altra cara de la moneda hi tenim alguns aspectes negatius que fan que el film no acabi de ser del tot rodó. D’entrada, la temàtica. Jo em pensava que teníem la Guerra Civil, la postguerra i la dictadura força treballades i explotades, però resulta que encara en poden sortir productes. El problema és que crec que el públic està (o estem) cansat de veure sempre els mateixos arguments ambientats sempre a la mateixa època històrica. També hi puc afegir un altre aspecte, el dels nazis. No puc criticar l’actuació de Daniel Horvath, però sí el seu personatge. Pensat per ser el malvat de la pel·lícula, el general nazi que persegueix els jueus que travessen la frontera queda massa desplaçat de la veu que pren el film. És massa histriònic i ratlla la psicopatia malaltissa, més típica d’un slasher que no del film que preteníem trobar-nos.

El fred que crema_antagonista

El fred que crema parteix d’una premissa molt bona: l’ambició. L’ambició per fer cinema, cinema per ser gaudit en pantalla gran. L’ambició per crear una història èpica, plena d’humanitat, de moments emotius, trepidants i, fins i tot intrigants. Però tota aquesta ambició es perd i queda diluïda en una història que no aconsegueix trobar el to idoni per ser explicada i que s’acosta massa perillosament als drames shakespearians.