Gairebé tres anys després de la primera i ambiciosa part de l’adaptació de la novel·la de Frank Herbert, Denis Villeneuve porta a la gran pantalla la segona part de la seva Dune. I he de dir en aquest impàs de quasi tres anys entre films he llegit la novel·la, amb la qual cosa les meves sensacions sobre la pel·lícula són… contradictòries, per dir-ho així. Però no fem spòilers i anem a pams. Comencem per recordar què succeïa a la primera part.
Molt esquemàticament, podríem dir que la primera part de la Dune de Denis Villeneuve és una pausada i calculada narració de com la família noble Atreides acceptarà (a contracor) l’ordre imperial d’administració d’Arrakis, un perillós i desèrtic planeta, però únic lloc en tot l’univers conegut on es pot trobar “l’espècie”. Però tot és un estratagema combinat entre la familia Harkonnen, antics administradors d’Arrakis, i el mateix Emperador per exterminar el llinatge Atreides. La rebel·lió és quasi exitosa, si no fos per la supervivència de Paul Atreides, fill del duc Atreides i Lady Jessica, mare de Paul i membre actiu de les Bene Gesserit —un orde místic de dones amb un entrenament físic i mental extraordinari i amb gran influència en tots els entramats polítics i socials—. Els Fremen, poble nadiu del desert d’Arrakis i en plena guerra contra els Harkonne o qui pretengui dominar-los, els acaba acollint al final del film. A mi personalment em va encisar el ritme de la pel·lícula, quasi poètic dins de l’eclipsi que queia sobre els Atreides.
Si heu vist el tràiler que hi ha sobre aquest paràgraf, podeu fàcilment intuir que a la pel·lícula es gesta una rebel·lió capitanejada per Paul Atreides. I sí, aquest és el fil conductor de la pel·lícula. Si a la primera part algú trobava que hi mancava èpica, d’aquí no en sortirà pas decebut. Però permeteu-me que, a partir d’aquí, plantegi el text segons dues vies de crítica: Dune: Part 2 com a pel·lícula, i Dune: Part 2 com a adaptació de la novel·la.
Valgui d’entrada que no soc un hater dels canvis i les llicències dramàtiques a les adaptacions de novel·les. Ben al contrari. Però aquests canvis necessito que siguin coherents amb la visió del film i al mateix temps conservin l’essència de l’obra original. I si no ho fa, si més no, que valgui —molt— la pena; i casos així no n’hi ha massa. Si una pel·lícula simplifica la novel·la en què es basa, és lògic que hi hagi canvis que vagin a to amb aquesta simplificació i canviïn o desapareguin personatges o, fins i tot, subtrames senceres. Però si aquestes modificacions canvien l’essència de l’obra original, ja no estem parlant d’una adaptació, sinó d’una versió lliure d’un material que s’ha agafat com a punt de partida i entrem (per a mi) en un altre tipus de producte, però no una adaptació. I no sempre és un error, que consti: tenim El Resplandor, en què Kubrick es va passar per l’arc de triomf la novel·la de Stephen King i on tota semblança és pura coincidència, però com a adaptació serà un suspens absolut i una obra mestra del cinema.
Bé, tot aquest rotllo dels canvis i les modificacions ha estat per acabar dient que, salvant les distàncies artístiques, Dune: Part 2 estaria lleugerament inclinada cap a aquest darrer grup. I no, no és pas cap obra mestra, però com a pel·lícula èpica funciona molt bé (amb els seus defectes, que en té): el ritme de les batalles va de menys a més i acaba amb un clímax realment potent; la fotografia és molt més crepuscular que en l’anterior film, però nostàlgica i melancòlica, més que decadent, com succeïa a Dune: Part 1. I la sorra… Mare meva! Al primer film era una omnipresència terrenal, però ara gairebé la podem sentir i sofrir amb els personatges; és quasi claustrofòbica i al mateix temps poètica. De debò, per treure’s el barret. I el mateix amb la palpable manca total d’aigua al planeta, amb escenes explícites de recull de líquids procedents de caiguts en combat. Però com a adaptació… Ai! Com adaptació de la novel·la, coixeja. Massa, potser.
Trencant una llança a favor del guió cinematogràfic que ens ocupa, és cert que l’obra de Frank Herbert, sobretot la segona meitat, és molt complicada d’adaptar. En la primera part (tant de la novel·la com de la pel·lícula) tot avança de forma lineal, contínua, i tot i que Paul Atreides té visions del futur fruit del seu entrenament Bene Gesserit, tot té una acció i una conseqüència clares. Però a la segona meitat de la novel·la tenim lapses grans de temps, un de fins i tot de 2 anys entre un capítol i l’immediatament següent; i sovint les intencions reals dels personatges de la novel·la es presenten en forma de pensaments (des de Paul i Lady Jessica als Harkonnen) mentre actuen de cara a la galeria interpretant un paper per “anar-se salvant”. A causa d’això, la figura de Paul Atreides com a possible Messies, junt amb el pes narratiu de Lady Jessica i l’aliança amb els Fremen, és literàriament molt complexa, a cavall entre profecies autocomplertes, voler canviar un futur amb les mans tacades de sang i el monomite del Viatge de l’Heroir subvertit cap al d’un l’Antiheroi messiànic. I tot amanit d’una narrativa molt wagneriana en què la veritable acció està fora de pla, focalitzant l’acció presencial en converses sobre “les conseqüències” o sobre “els preparatius” del pla mestre de la rebel·lió.
A la pel·lícula, com podreu endevinar, això no és així en absolut. I, a part que òbviament no pots plasmar en imatges els pensaments de tants personatges sense que sembli un caos de veus en off o el film sembli un confessionari, el guió decideix ometre salts grans de temps i manté una acció molt més continua, més fidel a la primera part. Això té dues conseqüències clares. La primera és l’evolució narrativa, que es veu modificada per dos grans vessants: seqüències d’acció totalment inventades i converses sovint forçades entre personatges que provoquen canvis notoris en les seves intencions i sentiments vers certs factors de la història. I la segona, i més complicada de gestionar, els arcs dramàtics dels personatges, que si a la novel·la abasten anys i certs canvis de postura, de pensament o d’intenció arriben aterrats a la narració, aquí han de succeir sense el·lipsis i en qüestió de setmanes o pocs mesos de manera que perden bastanta (molta, en alguns casos) versemblança.
Per tant, de les quasi 3 hores de metratge, la meitat de pel·lícula està centrada en sobreexplicar certs aspectes en què la novel·la a penes hi posa un peu. I per acabar-ho d’adobar, no sempre amb resultats satisfactoris. Per evitar spòilers em centraré en la trama més òbvia encara que no s’hagi llegit el llibre: la història d’amor entre Paul i Chani. A la novel·la senzillament “succeeix”. D’un capítol a l’altre ens trobem que han passat dos anys, Paul i Lady Jessica són acceptats entre els Fremen, i Paul i Chani estan junts oficialment com a parella. Però cinematogràficament, tot i els esforços de fer Chani protagonista de les visions del futur de Paul a la primera part —i que fins i tot obre ella com a veu en off del pròleg—, necessiten mostrar com ells dos s’aparellen. El problema és que queda excessivament forçat, quasi “perquè a la novel·la és així”. Això sense comptar que a la novel·la Chani recolza i participa activament en les decisions i els plans de Paul per a la rebel·lió, mentre que a la pel·lícula li vindrà tot de nou. Així doncs, protagonitzarà un reguitzell de primers plans enfadada tan constants que tot acaba sent involuntàriament còmic. Un canvi que, sens dubte, és per fer-ne un debat a part, ja que canvia substancialment la història original, però a més, narrativament queda fred, impostat, i narrat de forma molt ensopegada.
Aquest atropellament narratiu fa que, en ometre per complet el personatge de la germana petita d’en Paul, per raons temporals —no han passat pas dos anys com a la novel·la, i d’acord, cinematogràficament el personatge hauria estat el WTF de la dècada—, Paul assoleixi un protagonisme en certes escenes que desdibuixen totalment el seu personatge, mentre alhora s’esmicolen d’altres que tenen un pes clamorós a la novel·la —Lady Jessica sobretot, perdent gran part de la força que atresora durant l’anterior pel·lícula—. I junt amb l’augmentada velocitat requerida per al seu arc dramàtic, el camí d’en Paul Atreides cap als mites de Lisan Al Gaib i Kwisatz Haderach acaba semblant una rebequeria d’un noi immadur que accepta sense reserves un fonamentalisme autocomplert que agafa tothom per sorpresa, en comptes de ser tot fruit d’un fred i calculador estrateg que usa aquest camí per teixir un entramat sociopoliticomístic brutal on Chani i Lady Jessica juguen papers fonamentals com a conselleres i balises emocionals aprofitant les influències Bene Gesserit a favor seu. No dic que l’opció cinematogràfica no funcioni (de fet, funciona molt bé en el relat a la gran pantalla), però tot i passar pels mateixos estats, no és el mateix Paul Atreides de la novel·la. I això desconcerta.
Torno a repetir: tots aquests canvis congenien prou bé a una pel·lícula que avança a molt bon ritme i amb una música omnipresent i omnipotent en què Hans Zimmer et porta de bracet de la suspensió d’incredulitat sobre certs arts dramàtics que, sense la seva partitura, difícilment s’aguantarien. I les escenes d’acció són enlluernadores, sobretot les proves que passa en Paul i la impressionant batalla final. Però si intentes creure’t els personatges o intentes veure els personatges de la novel·la en la psique dels personatges de la pantalla, l’engranatge grinyola més del que caldria. Engranatge que, de fet, és molt diferent del de la primera part, on la parsimònia i la cadència quasi mística desapareix per complet per abordar l’acció de la forma més impactant possible. I per molt que el guió jugui coquetament al joc dels miralls amb l’anterior film (com el pròleg de la segona pel·lícula via la Princesa Irulan o el tracte i la interacció amb els cucs gegants a les escenes principals d’ambdós films), i per molt d’haver-la gaudit i no haver-se fet llarga tot i el seu metratge, podria haver estat molt millor.
Parafrasejant la dita popular dels arbres i el bosc, podríem dir que Dune: Part 2 és un meravellós oasi, però les seves dunes no ens han deixat veure el desert.
