Vaig comprar aquest llibre un Sant Jordi. Recordo que el vaig començar, però no sé ben bé per quin motiu, el vaig abandonar. Suposo que, com sempre, anava de bòlit i tenia un munt de feina… Però el vaig treure de la prestatgeria quan vaig saber que l’autor vindria a la Biblioteca de Manlleu per participar en un club de lectura especial obert a tota la ciutadania. Ara, després de llegir-lo, no puc deixar de preguntar-me en quin moment vaig decidir abandonar la lectura d’aquesta petita joia.
Aquesta història, situada en època romana, ens presenta la Junil, una nena que viu amb un pare que no la vol i l’ocupa encolant papirs. Qui treballa en una llibreria i no sap llegir? La Junil. Però gràcies a un esclau, n’aprendrà, la qual cosa li servirà per teixir la venjança contra el pare arran de la qual haurà de marxar del poble juntament amb tres esclaus. Durant bona part de la novel·la acompanyarem el grup en aquest viatge per les fronteres de l’imperi, serem partícips de les seves aventures i testimonis dels seus somnis, anhels i preocupacions.
D’aquesta novel·la m’ha encantat la forma com Junil s’enamora de la literatura, i molt especialment d’Ovidi, un dels meus poetes preferits. Junil “porta en ella tots els mots d’Ovidi” i els carregarà, literalment, fins als confins del món en busca d’un somni. Més enllà del personatge que dona títol a aquesta història, la literatura, l’escriptura i els contes estan presents a moltes pàgines. De fet, tan sols llegint el principi de la novel·la el lector ja sent que entra dins faula o un mite: “Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla”.
La importància de la llengua com un element de construcció de l’ésser humà, la comunicació entre pobles i persones i, en alguns moments, també la traducció amb tots els seus defectes i virtuts, seran una constant al llarg de les prop de tres-centes pàgines d’aquesta història que es llegeix en dues tandes gràcies als capítols curts i la prosa embriagadora de Lluís, que només de situar-nos al segle I ens transporta a un món fictici d’allò més versemblant. Tant, que tindreu la temptació d’anar més enllà i buscar algunes dades, personatges o anècdotes que únicament existeixen en aquestes pàgines i que han nascut de la gran capacitat imaginativa de l’autor.
Llegir Joan-Lluís Lluís és un plaer, però sentir-lo parlar dels seus llibres i respondre les preguntes i observacions dels lectors és un regal. M’ha fet pensar en el propi Ovidi, que deia de si mateix que “tot el que volia dir esdevenia vers”. Lluís és un gran narrador tant dins com fora de la literatura.
