S’ha convertit en una pràctica habitual allò d’esprémer la taronja tant com sigui possible quan hi ha un èxit cinematogràfic o literari. No esperava una altra cosa al voltant de l’univers Dune, i era d’esperar que tard o d’hora aparegués una sèrie ambientada a l’univers creat per per Frank Herbert i recentment portat a la pantalla gran per Denis Villeneuve.
Dune: La profecía ens situa deu mil anys abans dels fets que coneixem. La ficció se centra en la supervivència i la cursa fins al poder d’una germandat de dones que s’ha erigit com la primera autoritat religiosa a la galàxia. Aquesta germandat està encapçalada per Valya i Tula Harkonnen, les principals protagonistes, que s’hauran d’enfrontar tant a reptes interns com externs per poder assolir els seus objectius i poder executar el seu pla.
A nivell narratiu, la sèrie segueix dues línies temporals: present i passat. Els salts al passat ens permetran conèixer quina era la situació de la germandat, com s’ha arribat a la situació actual i les motivacions de les germanes Harkonnen. Al present, en canvi, veurem els moviments polítics i les conseqüències del passat.
Les dues germanes estan interpretades en la seva versió jove Jessica Barden i Emma Canning. En la línia temporal present, Emily Watson i Olivia Williams insuflen vida a les Harkonnen. Tot i que hi ha altres personatges destacats, sobretot personatges femenins, les dues aguanten el pes de la sèrie amb molta solvència. De fet, les seves interpretacions són capaces de transmetre la gran profunditat i complexitat dels seus personatges. Friso per veure-les en acció la propera temporada, perquè els seus personatges poden donar molt de si i de ben segur que ens sorprendran.
Tot i que les Harkonnen dominen el relat, un altre personatge clau és Desmond Hart. Interpretat per Travis Fimmel, Hart resulta crucial en l’entramat polític, ja que és un motor essencial per als girs argumentals de la sèrie. Sense cap mena de dubte, Desmond Hart és d’aquells personatges que mantenen l’audiència enganxada a la pantalla.
Lluny del que hem vist a les pel·lícules, podríem dir que la sèrie, a nivell narratiu, s’acosta més a Joc de trons, que no pas a les pel·lícules de Dune. Aquesta nova ficció se centra en els intríngulis polítics i les guerres pel poder entre les pròpies famílies i entre les diferents cases.
Aquesta proximitat amb Joc de Trons ha generat molts detractors. Personalment, com que la sèrie està ambientada molt abans que la trama de Paul Atreides, no em molesta aquesta temàtica o narrativa més centrada en la política i les relacions de poder. De fet, crec que suma, ja que dona més profunditat a l’univers Dune i ens permet conèixer millor les cases i les institucions. Tant si us suma com si us resta, us recomano tenir la ment oberta a l’hora de veure-la i evitar comparacions.
El que sí que l’aproxima molt a les pel·lícules de Villeneuve és l’ambientació, un aspecte molt ben treballat i un dels punts forts de la sèrie. Així doncs, ens submergirem en una atmosfera opressiva, mística, futurista i monumental molt ben aconseguida.
Agradarà a…
Als que us brillen els ulls amb conspiracions, els assassinats en sopars familiars i guerres pel poder que et fan dir “això no s’arregla ni amb teràpia”.
No agradarà a…
Als que el seu cor batega només per cucs gegants de sorra, frases èpiques sobre destins messiànics i moments per reflexionar amb la mirada perduda al desert…