Pedro Almodóvar porta a la gran pantalla un dels seus relats més autobiogràfics amb el film ‘Dolor y gloria’, que exposa amb transparència algunes de les vivències i inquietuds del director manxec sobre la infància, la relació mare i fill, el desig sexual o la vocació cinematogràfica.

La pel·lícula ens mostra les penúries del dia a dia d’Almodóvar a través del personatge de Salvador Mallo, un director de cinema interpretat per Antonio Banderas que pateix dolors físics i emocionals que li dificulten tant la seva vida com la vocació creativa que l’acompanya des de ben petit. 

Els flashbacks -o no- de Mallo al seu passat es troben plens de referències que poden apropar molts espectadors adults a la seva experiència individual. Constantment, Almodóvar ens ofereix la confrontació entre els desitjos de la mare (Penélope Cruz i Julieta Serrano) i els seus, la necessitat de fugir a la gran ciutat o el dolor moral de no haver pogut complir una última promesa. 

Almodóvar es despulla emocionalment en la seva obra i s’agraeix aquesta valentia -és d’agrair també que no es despulli literalment-, però el guió es queda a mig camí en aquest viatge introspectiu i deixa l’espectador en terra de ningú. L’empatia queda activa, però sense marge per remoure res per dins. Potser el moment de més tensió emocional es troba en el monòleg que fa Asier Etxeandia en el paper de l’actor Alberto Crespo, quan resumeix el cinema, l’amor, la malaltia i la infantesa interpretant un guió escrit per l’alter ego d’Almodóvar. Una Matrioska ibèrica que, aquesta vegada sí, toca la fibra d’esquitllada.

La factura tècnica és perfecta i ajuda a dibuixar les ànsies de llibertat del protagonista a través de plans que dibuixen línies corbes des dels mateixos crèdits inicials per contraposar-los a les línies rectes de la piscina, de les cicatrius o de les reixes del sostre de la cova que es converteix en la seva llar. La fotografia, amb un pes important dels colors càlids i d’un vermell lluminós acompanya la tensió volguda pel director.

És una llàstima, però, que en molts casos aquesta ambientació tècnica no vagi acompanyada d’un guió potent i el film es quedi en un simple relat semi-costumista. La història és bona, la intenció també, però si bé és una bona pel·lícula, ni de llarg podria ser considerada una obra mestra. Després de veure-la, més enllà del simpàtic gir de guió de la última escena, difícilment hi haurà cap espurna en l’espectador que li permeti recordar-la especialment per sobre de la resta.

 

Anterior“Blue Velvet”: com fer que un crític pari boig
SegüentAquest divendres al cine…
Avatar photo
Sóc periodista i treballo en l'àmbit de la comunicació corporativa, la informació esportiva i la maquetació web. El meu temps lliure és tan limitat i es reparteix entre tantes passions culturals i d'oci (literatura, cinema, teatre...) que segurament no en dominaré mai cap.