Segurament el que em disposo a fer ara mateix sigui una tonteria. Una tonteria de les grosses, ja que ningú m’ho ha demanat. És possible que m’agradi emmerdar-me perquè sí. O potser és que de tantes sales petites he desenvolupat algun trastorn que provoca la degradació sistemàtica del meu estatus com a persona que escriu coses lleugeres. No pretenc fer cap assaig, i encara menys explicar-vos què volen dir les coses, perquè si us he de ser sincer, no ho sé. Vaig deixar de saber coses el dia en què es va canviar el Technicolor pel 4K. Crec que m’he saltat uns quants anys d’avenços tecnològics, però és igual. Tot és igual, perquè el que importa és trencar amb els cànons estètics establerts. Fer coses estranyes. Ser estrany. Imposar nous cànons estètics amb la màxima estranyesa possible. Aquesta paraula existeix? Estranyitut. Ai, em sona tot excessivament castellòfon. Crec que aquesta última també me l’he inventat. Sembla que els meus dits tenen els fums pujats. No puc fer-hi res quan són deu contra un. És la voluntat dels més forts. Jo només intento complir amb la quota desitjada de paraules sense haver de profunditzar en la pel·lícula que apareix al títol: Blue Velvet. Vellut blau, per la cançó de la Bobby Vinton que sona com deu milions de vegades al llarg de tota la pel·lícula. Un gran punt a favor.
A veure, què voleu de mi? Voleu que escrigui una reflexió sobre David Lynch i una de les seves obres més controvertides com si es tractés d’algun consumible per a les masses? Doncs ho sento, però no puc. No podeu pretendre que us ho posi fàcil perquè ell no ens ho posa gaire. Arran d’una orella mig devorada per una colònia de formigues, es genera una trama d’investigació que ratlla la immoralitat legal per part d’un jove noi que es diu Jeffrey Braumont, interpretat per un jove Kyle McLachlan que no només aspirava a actor sinó a voyeur. Si veieu la pel·lícula entendreu per què es va decantar per la interpretació, en comptes de veure com certa gent feia coses de gent, fossin les que fossin, als anys vuitanta.
Laura Dern i Dennis Hopper l’acompanyen. Sí, sí. Dennis Hopper. Ah, i la Isabella Rossellini. Si no sabeu qui son, busqueu-los a la Wikipedia, que no estic gaire per explicar res. No he vist pit-rojos a la meva finestra i el meu contracte de comprensió amb en David Lynch m’impedeix dir res. No ho sé, escric coses relacionades amb la pel·lícula i si la veieu, podreu confirmar la meva petulància. És un joc senzill. Atrapa al pedant. El gir argumental és que no soc jo. I molt menys en David Lynch.
La veritat és que és d’agrair que a festivals de cinema com és el TerrorMolins facin retrospectives d’aquesta magnitud, excessivament superiors a la meva capacitat per entendre-les. És una gran oportunitat per redescobrir clàssics de culte, ja que, en el meu cas, encara no havia nascut quan es va estrenar Blue Velvet. No havia ni nascut que Dennis Hopper ja tenia problemes amb les drogues. Encara no li he perdonat a la meva mare que em fes perdre la carrera de Dennis Hopper. Era algú que valia la pena i s’hauria d’haver afanyat més a tenir-me, encara que potser hagués sigut un pal haver-me de tenir amb deu anys. No crec que el cos hagués estat preparat. Deliro. Massa David Lynch últimament. Les seves fílies pels conflictes surrealistes se m’han ficat al cap i ara no volen sortir. Crec que s’ha generat un discurs alternatiu que m’impedeix deixar clar si la pel·lícula val la pena o no. Tampoc crec que us ho digui, estic decidit a convertir-me en un crític mediocre que s’omple la boca de palla. És una feina que no molta gent vol fer, però algú s’ho ha de menjar. La majoria de vegades no et donen ni pa perquè hi suquis.
No us entretinc més. Segurament ja hagueu buscat la responsable d’aquest article. Si teniu queixes, aviseu en David Lynch. Res d’això és culpa meva.
