La història d’aquest país a finals del segle passat i començaments d’aquest va estar marcada, sens dubte, per ETA, l’organització terrorista que tot just fa 10 anys de la seva decisió unilateral de cessar les seves activitats. I durant tots aquests anys s’han produït diverses aproximacions de diàleg no només amb l’Estat sinó de presos individuals amb víctimes dels seus atemptats, amb més o menys fortuna. Per això mateix, un documental com Del Otro lado d’Ivan Guarnizo el sentim bastant proper, tan autèntic i tan necessari, tot i tractar-se d’un afer de l’altra banda de l’Atlàntic; i per això té tanta, o hauria de tenir, tanta transcendència la seva filmació. I és que a Colòmbia, la guerra de guerrilles entre l’Estat i les FARC ha fet tremolar els ciments de tot un país en un interval temporal bastant anàleg al d’ETA amb l’Estat Espanyol, i de fet, les negociacions de pau entre l’exèrcit de guerrilles i el govern colombià van començar poc després de la desaparició de l’organització terrorista basca.

La tremenda força d’aquest projecte radica en la seva naturalesa apassionant i colpidora, ja que està narrat en primera persona. Així doncs, el realitzador n’és el protagonista —junt amb altres membres de la seva família—. I és que tot i voler enterrar en l’oblit el segrest de la seva mare durant quasi 2 anys perpetrat per la guerrilla en un viatge per la jungla, la mort de la dona fa brotar de nou l’incident, sobretot per un peculiar objecte que guardaven però no s’havien atrevit a mirar: un diari que ella mateixa va escriure durant el seu captiveri amb permís dels soldats. La investigació d’aquest diari no només aportarà un nom sobre el qual centrar els esforços de recerca (el líder del grup, Güériba), sinó una sorprenent relació bastant semblant a la de mare-fill entre ella i el citat Güèriba, vital per sobreviure en les duríssimes condicions de la vida a la selva tropical. Quan Ivan Guarnizo aconsegueixi localitzar-lo, emprendrà un viatge per la jungla colombiana fins la casa del líder de la facció de les FARC, on ha decidit recloure’s i viure en pau.

El viatge de l’Ivan i el seu germà per trobar-se amb el segrestador de la seva mare, el qual serà degudament filmat, resultarà en un viatge iniciàtic no només per a ells, sinó per molta de la ciutadania colombiana víctima de les FARC: les seves converses reflectiran pors i terrors del passat, així com reflexions en primera persona sobre el concepte de l’oblit, del perdó, i de l’odi. Però el tram final del documental, a mode de conversa-entrevista amb en Güèriba, traurà a la llum un testimoni impressionant, ple de soledat, riscos i sobretot contradiccions, com quan explica que ell estava en contra dels segrestos però que havia d’acatar les ordres, o quan va desconnectar la ràdio durant dies en un moment en què fugien de l’exèrcit per si rebia l’ordre d’executar els ostatges. I és realment colpidor veure com la relació d’amor maternofilial de Güèriba cap a la mare d’Ivan Guarnizo va ser realment mútua, amb el guerriller recordant anècdotes que estaven escrites al diari, i amb especial èmfasi en com ella li va cosir a ganxet una funda pel rifle després que ell li fabriqués l’estri fonent plom d’una bala.

Ivan Guarnizo aconsegueix el que sembla impossible: un relat tan humà sobre un procés bèl·lic tan inhumà, en què la figura d’innocents i culpables segueix patent, però, en canvi, l’odi i el terror semblen difuminar-se a mida que avança el metratge. I a títol personal, crec que si hi ha un camí cap a la pau definitiva a Colòmbia, Del Otro Lado pot suposar el seu inici.

Comparteix
AnteriorCrítica de “El Retablo de las Maravillas”. L’Alternativa 2021
Següent“Sin noticias de Gurb”, una invasió humorística
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.