En tan sols quatre anys Ari Aster s’ha convertit en el setciències de la classe, aquell alumne avantatjat que escolta a classe, fa els deures i ho clava a l’examen final. Pocs anys abans Robert Eggers amb The Witch o Jordan Peele amb Get Out ja havien plantat les bases d’aquesta nova assignatura de terror psicològic avantguardista, en què deixaven enrere els neoslashers de finals dels noranta o la violència i els remakes de grans clàssics de principis dels 2000, per capgirar el terror amb pel·lícules en què la sang i les vísceres passaven a un segon pla en benefici de fer-nos entendre que, de vegades, el que no es veu o el que s’intueix acaba provocant més terror que allò que se’ns ensenya a primera vista. El seu és un terror lligat a la psicologia dels personatges amb pel·lícules gairebé dramàtiques en les quals línia entre allò que és real i la paranoia es difumina per moments i en què la salut mental dels protagonistes sol jugar un paper fonamental. Els referents d’aquesta nova formada de directors no han estat mai les patums del gènere de tota la vida com Wes Craven, Romero, Raimi, Argento… sinó directors com Kubrick, Tarkovski, Bergman, Lynch o Von Trier.

Amb Hereditary Ari Aster ja va demostrar que en el seu cine no hi havia mitges tintes:  “o lo tomas o lo dejas”, que diuen aquells. Als que innoven i  trenquen amb el que considerem normatiu, aquestes coses els solen passar. Però la realitat és que amb els seus dos primers treballs la crítica es va posar força d’acord amb el resultat final. I és que estàvem davant d’un director que sabia el que es feia, amb una forta personalitat i amb un estil que podia arribar a reunir, en una mateixa sala, tots els amants del gore i aquells que més aviat havien crescut amb The Chahngeling com a referent. Ho va confirmar amb Midsomar, una cinta de terror en què la llum i els colors  juguen un paper fonamental, que veu de grans clàssics com The Wicker Man, i on les dosis de sang es troben en la seva justa mesura. Però sobretot, perquè la cinta no deixa de banda aquesta aura contemporània i innovadora que ha envoltat des dels inicis aquesta nova formada de directors. Ara bé, amb aquesta última, Aster ja va donar algun ínfim senyal que en algun moment la cosa se li podia arribar escapar de les mans: aquella sensació que tot és correcte, però que en certes ocasions s’agrada massa, aquell jugador que després de dos bons partits està una mica crescut… ja m’enteneu, oi? Per desgràcia aquesta sensació, que s’havia quedat en un simple redactat dins d’una ressenya ara fa tres anys, s’ha fet realitat amb Beau Is Afraid. Ari Aster ha estat víctima del seu propi ego, cosa que passa quan creus que la majoria dels plans que has rodat han de sortir al muntatge final i el resultat és una cinta de tres hores que provoca somnolència i estupefacció a parts iguals.

Els referents han deixat pas a còpies descarades. De fet, és inevitable no pensar en Mulholland Drive o Inland Empire quan estem mirant el film. Fins i tot la figura de Wes Anderson sobrevola gran part del metratge amb el seu ritme frenètic i divertits decorats de cartró pedra. Tot resulta confús. La maternitat, la por, la soledat, la pobresa, les malalties mentals, la paranoia… Temàtiques que es dilueixen en una odissea esquizofrènica i farmacològica sense cap  sentit i que no acaben de convergir en cap moment. Tot plegat és un despropòsit propi d’aquell que s’ha passat de frenada quan ha disposat dels mitjans suficients per realitzar allò que li ha donat la gana. I ull, perquè a mi això em sol agradar. A vegades, funciona. Si no, pregunteu-ho a Aronofsky amb Mother!. Però en aquesta ocasió, res ha quedat a la improvisació o la imperfecció, sinó que tot està calculat al mil·límetre. No hi ha absolutament res que estigui malament o fora de lloc, però tampoc absolutament res que em sorprengui o em faci aixecar de la butaca. Fins i tot els seus protagonistes, encapçalats per un Joaquim Phoenix massa encasellat en aquest rol de tristesa i desesperació que li va com anell al dit, no donen peu a cap mena de sorpresa  o sobresalt en cent vuitanta minuts de metratge.

Ara es fa més palesa que mai la polarització que pot generar aquest director. L’estimaran i l’odiaran a parts iguals, però, en definitiva, el que ens va sorprendre i entusiasmar en els seus anteriors treballs, s’ha transformat en un relat innocu i desesperat propi d’aquell a qui li han pujat els fums al cap.

 

AnteriorAquest divendres 5 de maig als cinemes…
SegüentCINECLUB VIC. Els cinc diables
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.