El passat divendres 30 d’abril arrencava una nova edició del D’A Film Festival Barcelona. Una edició especial que, a causa de l’estat d’alarma del país, no s’ha pogut celebrar de forma presencial, sinó que s’ha optat per una versió online a través de la plataforma Filmin. L’encarregada d’obrir el certamen ha estat Chambre 212, última proposta cinematogràfica de l’escriptor, guionista i director francès Christophe Honoré, que l’any passat ens va presentar un dels seus millors treballs, l’emotiva Plaire, aimer et courir vite.

En aquesta ocasió Honoré no perd el fil de les relacions amoroses per explicar-nos la historia de la Maria, una promiscua professora de dret que després d’algunes infidelitats posa fi a un matrimoni de 20 anys per tal d’intentar recuperar el rumb perdut.

A Chambre 212 el director fuig una mica de la seva marca original i ens acosta a una radiografia romàntica i cínica de l’amor amb una clara tonalitat de conte dickensià. De fet, no diríem cap bestiesa si afirméssim que aquesta pel·lícula, en molts aspectes, pot resultar una versió moderna de la novel·la A Christmas Carol. Fins i tot la seva posada en escena gairebé teatral, i el seu aire de vodevil, ens donen a entendre la intenció del director de retratar les relacions de parella i les relacions matrimonials d’una forma lleugera, fresca i original.

Chambre 212 són 90 minuts on la realitat i la ficció juguen a fet i amagar mentre la seva protagonista Maria (Chiara Mastroianni), que intenta entendre com i perquè ha arribat a aquest punt de la seva vida. Una interpretació sòbria i mesurada que ja li va valer el premi a la millor interpretació femenina dins la secció Un Certain Regard del passat festival de Cannes. Acompanyant l’actriu francesa hi trobem Benjamin Biolay (qui interpreta el marit de Maria) Camille Cottin i Vincent Lacoste, aquest últim també sota les ordres del director en l’esmentada Plaire, aimer et courir vite. Però tot i el que pugui semblar, Chambre 212 no és tan sols una pel·lícula d’actors, sinó que l’espai escènic i el maneig de la càmera juguen un paper fonamental durant tot el llargmetratge, en el qual el director circula gairebé en dos únics espais. Per una banda hi trobem l’hotel on s’allotja la protagonista, un espai amb colors vius i una marcada lluminositat per on hi van apareixent tots els protagonistes de les seves anteriors relacions. En segon lloc, hi ha el pis on fins ara ha viscut amb el seu marit, un espai que des de llavors s’acaba convertint en un escenari gris i apagat on ell es passa el temps enyorant i recordant temps passats dins una espiral gairebé depressiva.

Christophe Honoré ha construït amb bona mà un treball lleuger i dinàmic, però malgrat tot, la proposta acaba resultant fàcilment oblidable un cop acabat el seu visionat. Podríem dir que al conjunt li falta una bona dosi de Rock’n Roll tot i les bones maneres i que, llevat del paper principal, la resta de personatges resulten un xic plans i poc desenvolupats.

Amb tot, no m’estaré de remarcar la seva banda sonora. Un dels aspectes més notables i eclèctics del film, amb temes musicals que van des d’un petit homenatge a Charles Aznavour i el seu Désormais, passant per la música clàssica i grans èxits com el Could it be magic de Barry Manilow, fins a l’estil neo-punk dels The Rapture i el tema How Deep Your Love entre d’altres. Sens dubte una selecció del tot encertada i original que acaba encaixant a la perfecció en una pel·lícula en què allò clàssic i allò modern circulen en paral·lel i amb total sintonia.

AnteriorSant Cugat serà fantàsticament negre
SegüentCrítica de “Nevia”. D’A Film Festival Barcelona
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.