Corfú, Cabrera i Martinica, de Miquel Àngel Llauger, publicat el passat 2021 per Lleonard Muntaner Editor, potser no és pròpiament un llibre de viatges, però sí que ho és una mica i per això m’he animat a parlar-ne en aquesta secció. Crec que a la primera pàgina ja m’havia endinsat en la màgia de les illes. L’autor mallorquí es defineix com un illomaníac o illòman i ens hi acaba de convertir a nosaltres. Ens explica que segons Lawrence Durrell els illomaníacs són els “descendents dels atlants, els habitants de la vella Atlàntida, i el seu amor per les illes no és altra cosa que l’enyorança de l’illa perduda”.
Llauger ens parla d’Illes reals i també d’illes imaginàries. Així, doncs, passem per illes properes com Mallorca, Menorca o Formentera, però també marxem a d’altres molt més allunyades de les nostres costes, com les Galàpagos, que de primer no van agradar gens a Charles Darwin, però que després van ser tan decisives per a la seva obra. També ens trobem amb l’illa de Circe, la de Calipso, la de Polifem i la de les sirenes, perquè, és clar, Ulisses no podia faltar en un viatge en què es parla d’illes. Com tampoc hi falta Robinson Crusoe, el personatge de Defoe, que va passar-se mitja vida en una illa, i fins i tot ens topem amb els nens d’El senyor de les mosques, de William Golding. I descobrim també illes de llegenda, com la de Paradela de què parlava mossèn Alcover.
Així, doncs, els illots dels estius de l’autor es barregen amb illes que neixen d’un volcà, illes que compren rics i famosos per dir que són una mica reis d’algun lloc, illes presó i, és clar, Miquel Àngel Llauger també ens recorda que, malauradament, hi haurà illes que desapareixeran amb el canvi climàtic.
Gaudireu d’aquest llibre si us agraden, com a mi, els viatges i la literatura, perquè és d’això de què ens parla. Corfú, Cabrera i Martinica, a més, m’ha obligat a fer un inventari de les illes que he visitat i estic segura que a vosaltres pot ser que us passi el mateix.
