Acostar-se a un llibre de Jaume Cabré, sempre fa respecte, ja que estem davant d’un referent indiscutible de les lletres catalanes. Tot i això, no vaig dubtar a llegir Consumits pel foc quan em van proposar conduir un club de lectura a la Biblioteca Caterina Figueras de Tona. El Cabré que he trobat en aquesta lectura no té res a veure amb el que jo coneixia de Les veus del Pamano i Jo confesso, i la veritat és que m’ha sorprès en positiu. Tot i això, a mesura que anava llegint no podia evitar pensar que no és un llibre per a tothom, i potser per això alguns participants del club de lectura el van deixar a mig fer o no el van acabar d’entendre.
La trama gira aparentment al voltant de l’Ismael (si és que es diu així), un home amb una infantesa difícil, que ha aconseguit estudiar i treballa com a professor de Llengua i Literatura. Un dia, es retroba amb una antiga veïna i, a poc a poc, comencen una relació. Fins aquí tot molt Cabré, però el que sembla un drama o una novel·la costumista fa un gir de 180 graus i esdevé un thriller. Un bon dia l’Ismael puja a un cotxe i té un accident. Arran d’aquesta situació, el protagonista es veurà immers en un univers de desconcert, enganys i mort amb conseqüències terribles.
Fins aquí tot podria encaixar, però la cosa es complica quan apareix en Godallet, el petitó d’una família de senglars. En aquesta altra trama, que es va intercal·lant amb el thriller, els godalls parlen, es perden, pateixen i, fins i tot, s’expliquen històries… Com a lector tens la sensació de ser dins d’una faula que no saps ben bé com encaixar en el conjunt de la història. Però paciència; al final, si sou prou vius, tot es posarà a lloc.
El que més xoca de la novel·la és el desconcert que deixa. Al llarg de la lectura tens la sensació de no entendre què està passant i, fins i tot, has d’anar endavant i endarrere tot rellegint episodis per seguir el fil i assegurar-te que no t’has saltat cap pàgina, cap paràgraf. Quan l’acabes, tot i els esforços, no saps gaire de què va ni si has entès el que has llegit i és per això que cal llegir-la dues vegades. Malgrat tot, és una novel·la que deixa un bon regust per la facilitat del llenguatge i per la velocitat amb què es llegeix.
La barreja de trames i esdeveniments no és l’únic element que genera confusió, sinó que la manera com està narrada, també: hi trobarem canvis de narrador, una barreja constant de l’estil directe i indirecte i salts temporals sense previ avís ni cap pista que ens permeti intuir-los. I és aquí on brilla Cabré, en l’estil. És difícil mantenir el desconcert, la tensió i l’atenció del lector al llarg de dues centes pàgines, però ell ho aconsegueix sobradament.
Al club de lectura vaig explicar la meva interpretació de la novel·la i què havia entès jo, i si em pregunten de què va, diria que és una novel·la que homenatja l’art d’explicar històries, que és literatura en estat pur. Cabré t’atrapa amb les pàgines inicials, com un dragonet que espera pacient, al costat de la llum, que les falenes s’hi acostin atretes per la lluïssor de la bombeta. L’autor, com el dragonet, s’acaba cruspint el lector a l’última pàgina, allà on tot pren sentit i on t’adones que has caigut de quatre grapes en el seu gran artifici i acabes, com diu el títol, consumit pel foc.
Consumits pel foc és una novel·la construïda amb gran mestratge, com un rellotge suís, i molt ben narrada però no apta per a tots els lectors, però que un cop llegida, no deixa indiferent.
Agradarà a…
Als lectors que tinguin ganes d’entrar en el joc de l’autor i deixar-se portar per la literatura.
No agradarà a…
A aquells que s’aferren al Cabré d’altres novel·les. No el trobareu per enlloc.
