Dissabte, 17  de novembre de 2018

No fa gaire bon dia, sembla que plourà. Els núvols s’acumulen, fent fora el sol a bufetades, ja no és temps de flors. Comença a fer fred i m’espera una jornada dura. Recordo les 12h de l’any passat i no van ser agradables. Crec que fa un any que no dormo bé des que vaig decidir convertir-me en una Nespresso a la inversa. Quines ocurrències. Avui per prevenir he decidit que agafaria el tren, ja que tinc un company que m’ha ofert llit a casa seva. Encara no tinc clar si hi aniré, però en cas de turbulències, és millor tenir una bona dosi d’oxigen a punt. Diuen que col·loca. Això explicaria el perquè de molta gent deprimida. No els hi deu arribar prou oxigen al cervell. Merda. He de deixar de dir aquestes coses. Generalment parlo abans de pensar i moltes coses que dic no les penso, però estic segur que hi ha algun lector que em lapidaria gustosament amb pedres Pómez. Surto de casa a les quatre per agafar el tren. Hauré de fer transbord un cop arribi a Barcelona. Pel que sembla la nostra xarxa ferroviària no és tan brillant, i menys tenint en compte que sempre va tard. No espero que rigueu, només és un tòpic per omplir més línies. Com més línies omples, més sembla que hagis escrit un bon article. No us deixeu enganyar, els articles llargs acostumen a ser avorrits. Soc un hipòcrita de merda.

Pujo al tren i trec Tròpic de Càncer de Henry Miller de la butxaca de la jaqueta. En cap moment se’m ha acudit que hagués sigut més útil portar una motxilla plena de menjar i begudes energètiques, perquè com sempre, he sortit just de temps. Passo l’estona intentant esbrinar per què aquest home està tant boig. Només fa que parlar de vagines grosses i petites i de gent que el convida a menjar. Va passar gana, el pobre. En aquesta professió tots estem destinats a passar gana, sobretot si escrius palla per fer veure que els teus articles són interessants. Em repeteixo. Arribant a Barcelona una senyora gran amb el seu net s’asseuen als seients del davant. No m’interessa que visqui a Montcada Bifurcació, senyora, amb tots els respectes. I si li ha de comprar unes sabates noves al seu fill faci-ho en silenci. Crec que perdo humanitat a cada dia que passa. M’acabaré convertint en una d’aquelles persones amargades, amb panxa d’embaràs psicològic amb la forma del cul d’una cervesa al melic si segueixo així. Els trens em deprimeixen. Em recorden que hi ha un munt de gent a part meva que té coses a fer, segurament més importants i segurament més interessants. Els núvols em posen trist. Estic trist. I neguitós. En qualsevol moment puc quedar xop com una rata de claveguera. Desprendré una olor de cuir humit i ranci que farà que tothom vulgui canviar de vagó. Pau per fi.

Arribo a Barcelona i m’acabo les restes d’ahir. No, no parlo d’un tupper de la iaia, precisament. M’espero vint minuts i faig el transbord. Quinze minuts més fins a Molins. Més de dues hores de tren. Puta vida.

Baixo quan m’adono que la veu enllaunada del tren em reclama. Propera parada: Molins de Rei. A la sortida, em poso a to. Truco a uns companys que m’estan guardant lloc a la cua. Menys mal que tinc amics que m’estimen o d’altra manera hauria de compartir silencis d’ascensor amb persones desconegudes. Adri et volem a casa, fora nazis, Antifas selection, puta, independència (NO)–>Sí Fora FATXAS. Les pintades que em vaig trobant a mesura que pujo cap a la Peni em diuen que Molins és una ciutat de profund debat polític. Només és una observació, no entraré al joc amb vosaltres. La Peni, ja la noto. El heavy metal que emana dels seus altaveus m’indica que vaig per bon camí. Abans de fer cua vaig a buscar un parell de cerveses. El presopar. Saludo als companys que m’han guardat lloc. Són fantàstics. Estan apostant sobre quins famosos es moriran aquest any. Els límits de la moralitat es veuen sobrepassats per la morbositat d’un sopar pagat. Aquesta gent tan malalta són amics meus. M’omplen d’orgull. Com que la cua no avança, decideixo anar a buscar el sopar, un entrepà de formatge fred que em calmarà els budells un parell d’hores.

En Marc avui no m’ha dit res, per tant entenc que vindrà més tard. Un missatge: “David, avui no vindré perquè estic malalt, ja em diràs que tal.” Espero que es millori. És curiós la capacitat d’invocar les persones apareix de la manera menys esperada. Penses en algú i resulta que està malalt i no vindrà. Estic maleït? Puc fer que la gent es posi malalta només de pensar en què faran? M’agradaria saber què fa l’Albert, aquell home català de la Garriga. Res greu, una petita intoxicació de marisc. Us dedico aquest espai per a la censura. Tot des de l’humor, evidentment.

La cua comença a avançar.

—Polseres amunt! —això s’ha convertit en una secció de propaganda de TV3— Qui no tingui polsera, que es posi a la cua del costat i ensenyi les seves credencials! —l’home amb barba de la porta crida com si declarés la guerra a la calma.

Es posa a ploure. Només unes gotes.

—Premsa va a part! Passeu per la cua del lateral! Aquí amb el meu company —sembla que em tocarà esperar-me sol.

Vaig a la cua del lateral, com ha dit la veu de víking desnodrit, i em col·loquen una polsera al canell esquerra.

—Polseres amunt! No ho vull repetir! —els crits s’escampen pel carrer com una oferta de mercat popular. Alguns veïns que passen pel costat fins i tot criden bingo. Crec que estic barrejant conceptes.

Em fan passar cap a dins amb un “va, la premsa a dalt”. Hòstia puta. Era l’únic que volia evitar aquesta jornada. A platea hi fa sempre una calor de campionat, la calor closa d’un petit pavelló esportiu on s’hi celebra un torneig de futbol sala durant tot el dia. En ple agost. A qui se li acudeix organitzar tornejos de futbol sala a l’agost? Ens hem begut l’enteniment.

Com cada any, abans de la primera sessió fan una mica de xou. Hi ha dos homes, tatuats per tot arreu que estan tocant alguna cosa de ferro. No aconsegueixo distingir què és fins que un l’hi clava a l’altre a la pell, als omòplats. Son ganxos. De sobte l’home enganxat comença a flotar per l’aire mentre l’altre el gronxa. Sembla un parc infantil per sadomasoquistes. No havia vist mai res tan elàstic com la pell de l’home penjat. Sembla unes mitges esteses, o aquella cinta que s’utilitza per fer estiraments. M’estic marejant. L’home torna a tocar de peus a terra i jo també.

La sessió d’ara és Summer of 84, una pel·lícula que, des de Sitges, tinc moltes ganes de veure. Però hi ha un problema: el heavy metal. A banda de la calor, la platea dona directament al carrer, les parets són molt fines i els altaveus estan col·locats just a la finestra. Cada vegada que s’obre i es tanca la porta perquè algú ha hagut de sortir, o entrar, o utilitzar la puta porta de ventall, els clams al dimoni i a la pedofília ressonen per tot arreu. Ah, i les butaques, fabricades amb aquell material dur i tòxic amb què fabriquen l’asfalt, d’una intransigència amb la transpiració humana que fa que el cul i l’esquena es converteixin en un miratge desèrtic d’aigua potable. No és aigua potable, és suor i està salada.

La pel·lícula m’agrada. Molt. Forma part d’aquesta nova onada moderna de cinema dels vuitanta. A diferència dels zombis, penso que fer pel·lícules i sèries sobre els vuitanta és una carta infinitament bona. Crec que fins i tot podria veure una pel·lícula de zombis i dir que m’ha encantat si està ambientada als vuitanta. Afrozombis. La idea, si algú la vol, és completament gratuïta; no cal ni que feu sortir el meu nom als crèdits.

De seguida que puc m’escapo amb els meus amics malalts que m’han guardat un lloc amb el proletariat. Observo el panorama, hi ha una noia que no pot deixar de plorar al seient que hi ha a l’altre cantó. A l’escenari anuncien un homenatge pòstum. La noia s’aixeca entre llàgrimes i va a recollir un dels cartells dissenyat per Antoni Andreu, a qui se li fa l’homenatge. Ha estat un moment bonic de la nit.

El presentador continua amb el discurs. Sorpresa, aquest any no hi ha una actuació sinó unes quantes. La intenció és gravar una mena de documental en el qual hi participarà el públic. Mentre ens expliquen això, apareix un home vestit amb un passamuntanyes que persegueix una noia que s’enfila per totes les butaques que troba. L’home porta una motoserra que, pel que sembla, no funciona gaire bé. Desprèn una fumarada cancerígena, més nociva que la sosa càustica, que s’escampa per la sala com un fong malèvol. Volen una altra presa. La motoserra ha deixat de funcionar, però ara tothom crida. Els pulmons dels espectadors es desfan poc a poc fins que no quedi aire que expulsar, aleshores, un silenci premeditat per iniciar la segona sessió: Ghostland, una pel·lícula que ens destrossa en tots els sentits. No soc capaç ni de fer broma. La base de la pel·lícula son els girs argumentals, que a mesura que avança van cap a pitjor. Quantes pallisses hem de suportar fins arribar als crèdits? Pobres noies.

Surto a fumar per pair la quantitat ingent de violència gratuïta que m’he hagut d’empassar. Un company ha sortit marejat de la sala. Tant fer broma sobre famosos morts a veure si l’embolia l’ha tingut ell. No, està bé. Deu haver sigut per la pudor de càncer que ha desprès la motoserra, que s’ha mantingut fins al final de la sessió.

Torno a entrar i comencen amb el segon espectacle. Zombis. Passejant-se per totes les butaques i bavejant a tothom que s’interposa en el seu camí. No en tindran mai prou. Els que estan al seient del meu darrere comencen a treure mocadors i a maleir i a cridar que la tintoreria surt cara. I és que la baba radioactiva no surt només amb una mica de lleixiu. Conejo.

Bé, The Devil’s Doorway és la següent proposta. Una pel·lícula de monges gravada a l’estil 8mm. La història no té res d’original, i recorda en certa manera a The Blair Witch Project però sense tant bombo de màrqueting. Ara, això sí, aquesta és una bona cinta sobre monges, i no el que se’ns va vendre com “La pel·lícula més terrorífica de l’univers Warren”. Puto màrqueting, son capaços de vendre òrgans humans deteriorats a canvi d’ànimes fresques. El màrqueting és el dimoni en forma de paraules boniques. No estic convençut d’anar prou tocat com per creure’m res del que em diguin.

Després de deu minuts de badalls i converses absurdes passa una cosa. En l’espectacle d’ara, han demanat col·laboració del públic, ja que han de fer un exorcisme a un prototip de nena del dimoni. Al més pur estil de William Friedkin. Surten a l’escenari dos nois, un que es dedica a resar a crist (un aplaudiment per la seva actuació) i un altre que aguanta la noia perquè no s’escapi.

—Paren la música! Joder, que esto es de verdad! —diu el director— Estiradle las piernas, venga. Traed un poco de agua!

La noia s’ha desmaiat. De veritat. Està pàl·lida com la closca d’un ou pansit i no és pel maquillatge. Se la enduen en braços mentre tot el públic es pregunta si forma part de l’espectacle. No forma part de l’espectacle, no és una estratègia de màrqueting, la noia no es troba bé i ha quedat plegada a l’escenari com el para-sol d’un bar de copes les nits d’hivern. Puf. Perdoneu, no volia ser tan cínic. La noia es troba bé, ens ho comuniquen després.

Amb aquest caos s’inicia la sessió sorpresa, que per primera vegada des que hi vaig, no és una retrospectiva. És One Cut Of The Dead. No us penso dir res, perquè és millor veure-la sense saber de què va. Només us diré una cosa: aguanteu, no marxeu als cinc minuts, val la pena.

Pel que sembla s’han acabat els espectacles. La següent sessió, sense pauses, és Lasso. Decideixo anar a buscar el tren als deu minuts. La cultura americana dels rodeos no ha sigut mai fruit de la meva devoció, i ja son les cinc de la matinada. Només de saber que tinc més de dues hores de trajecte em desmaio. És mentida, però em cargolo un verd per aconseguir-ho.

Arribo a l’estació, compro el bitllet, gaudeixo el trajecte. El tren està molt ple per ser diumenge. Homes amb corbata i sabates brillants, dones amb paraigües, joves amb uniforme i motxilla que caminen fatigats perquè saben que el seu dia serà llarg. El dia del Senyor. Alguns parlen, suau, com si s’expliquessin secrets, altres criden perquè acaben de tornar de festa. Mentre jo m’adormo dolçament a la cadira rígida del tren, els herois del dia a dia van a treballar.

AnteriorBook Challenge de desembre. Llibres de periodisme
SegüentNominacions als Globus d’Or 2019
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.