Els terribles fets que relataré a continuació van ocórrer el divendres de l’estrena de Mission Impossible: Fallout en uns multicines de Vic el nom dels quals ara no pouc recordar. Va ser la primera trobada de Cinema Paradito, amb escribes cinèfils àvids de veure pel·lícules i, després, comentar-les.
La primera, en tot el front: la fan a una de les sales més petites. Perquè ja hi érem, que sinó ens n’anàvem a casa d’algun de nosatres; a la tele de 42 polzades es veu més gran. Però bé, era una sessió de gaudi col·lectiu, així que vam comprar les entrades en l’únic dels monitors de venda automàtica que no tenia un error fatal i que autodestruiria la màquina en pocs segons. Ens vam asseure a la fila que no ens tocava (un clàssic), i llavors va passar allò. En Marc Orra va aixecar el braç assenyalant la pantalla amb el dit índex, a l’estil “lladres de cossos” i amb el seu posat d’antiheroi de pel·lícula western, amb cert passotisme i somriure sorneguer va dir:
—Heu vist que en aquesta pantalla hi ha un forat? —i va mantenir el braç com un punt de mira, per canviar el curs de la història.
No, Marc, no ho havíem vist. Ni jo, ni l’Aida, ni en Xevi, ni l’Àlex. Gràcies. Aquests avisos de “la señal está en rojo, señor” són demolidors. Després ja no pots de deixar de mirar el fotut (volia posar “puto”, però aquest és un mitjà seriós) forat al vell (sí, sí, amb be baixa, que la pantalla té més anys que el Kirk Douglas) mig de la fotuda (qui diu fotuda, diu “puta”) pantalla. I res, els anuncis (meravellosos tots), els tràilers (meravellosos tots), i… la pel·lícula. No sé si era meravellosa. Es veu que era d’acció i bastant trepidant, van dir alguns espectadors que hi havia a la sala i que tenien la sort de no estar alertats per l’element distorsionador. Jo només us puc dir que la pel·lícula tenia algun forat, i no narratiu precisament. No vaig poder deixar de mirar fixament aquell forat durant les dues hores i quart de la projecció. Em vaig sentir com Donnie Darko a l’Aero Cinema hipnotitzat amb el gronxador de Posesión Infernal. La missió impossible va ser concentrar-me en la pel·lícula. A en Marc es veu que el va distreure bastant. Que bé…
Quan vam sortir al vestíbul vaig comentar al noi que esquinçava les entrades que hi havia un forat a la pantalla de la sala 5.
—Sí, ja ho sabem, però encara és molt petit —em va respondre aixecant una mà com indicant “on vas a parar!”.
Ah, doncs que esperin que cobreixi tota la pantalla, millor. Vaig agafar aire i després de mossegar-me la llengua (a falta de crispetes) i vaig sortir del cine en direcció al consultori mèdic per veure si encara era a temps de fer-me una trepanació cranial. Un bon forat al cervell per ajudar-me a viure en aquest món tan meravellós, que cantava Louis Armstrong amb veu rocallosa.
