Tot i que la sèrie es va estrenar el 2024, quan vaig que a Netflix trobaria l’adaptació de Cien años de soledad en format sèrie em van passar dues coses pel cap. La primera: això pot ser espectacular. La segona: ai, ai, ai… que pot sortir molt malament. Perquè estem parlant de la gran novel·la de Gabriel García Márquez, d’una obra considerada inadaptable, amb un univers tan propi, que traslladar-la a la pantalla semblava una temeritat.
Al meu parer, Macondo ha estat recreat amb un respecte reverencial. Rodada a Colòmbia, amb un equip majoritàriament colombià i amb la implicació de la família de Gabo, la sèrie no només vol explicar la història de la saga dels Buendía, sinó fer-la sentir. I això es nota. Les cases de fang, la pols dels camins, les flors que plouen del cel, el pas del temps circular… Tots els elements que han convertit la novel·la en un clàssic del realisme màgic es despleguen amb una força visual que hipnotitza.
Però si Macondo és l’escenari, Úrsula n’és el cor. El personatge que tot ho sap, tot ho sosté, tot ho lliga. A la sèrie, Úrsula brilla com s’esperava: és la columna vertebral de la nissaga Buendía i, a través seu, veiem com el temps passa, es repeteix, es trenca. La interpretació és profunda, sòlida i emocionant. Per a mi, que ja l’adorava com a personatge literari, ha estat un regal tornar-la a veure amb tanta vida.
També cal dir que l’adaptació no busca fer-se moderna a força de trair l’original. És fidel, valenta i pausada. I potser aquest serà el seu principal escull per a part del públic, ja que no hi ha presses. És una sèrie que s’ha de veure amb el mateix respecte i quietud amb què es llegeix la novel·la. A canvi, regala moments de màgia, escenes de bellesa poètica i una narració que es manté fidel a l’estil de García Márquez fins i tot amb fragments recitats en veu en off.
Hi ha crítiques que diuen que li falta ritme, que és més bella que emocionant. Pot ser. Però també penso que no totes les històries necessiten córrer. A Cien años de soledad, la història és com la pluja fina, que no et cau a sobre, sinó que et va calant, se’t fica endins.
Per a qui, com jo, estima l’obra original, la sèrie és una invitació a tornar a Macondo amb uns altres ulls. No és perfecta, però és respectuosa, sensible i valenta. I això, tenint en compte el risc d’adaptar un gegant com aquest, ja és molt.
Agradarà a…
Als que han somiat amb Macondo i volen veure’l.
No agradarà a…
Als que es desesperen amb els relats lents o als que busquen acció a cada escena.
