Un any més tornem a tenir la cerimònia dels Oscars a tocar. Aclamada i discutida a parts iguals, l’entrega dels premis de l’Acadèmia porta de corcoll les productores –i també professionals- que fan mans i mànigues per col·locar les seves pel·lícules i els seus actors en el panell dels nominats i per incrementar les possibilitats d’aconseguir l’estatueta. Efectivament, és temps de propaganda, saber-se vendre i molta estratègia –i probablement totes les martingales de sotamà que ens puguem imaginar. No és en va que molta gent proclama que als Oscar no hi ha les millors pel·lícules de l’any sino les que millor s’han sapigut promocionar. Si bé el criteri dels Oscars està esbiaixat i assumint que rarament guanya el millor o la millor, m’agrada pensar que sí s’hi poden trobar gran part dels millors films de l’any, produïts a Estats Units.
Durant la campanya dels Oscars, l’exemple més evident de l’estratègia que segueixen les productores i de la importància de la propaganda és el fet que la gran majoria de pel·lícules que acaben sent nominades s’estrenen sempre a finals d’any, quan comença la temporada dels premis i guardons. Després vé tota la gira corresponent: actors, actrius, directors/es i també productors/es es deixen veure tant com poden, fan xerrades, assisteixen a gales de promoció i aprofiten la més mínima per comentar i explicar el seu treball a la pel·lícula en qüestió. Si algun curiós o curiosa segueix l’instagram de l’Academia de Hollywood ja haurà vist que van penjant fotos i petits vídeos de les sessions on els nominats van a explicar el seu treball i pel·lícula. L’any passat, per exemple, Leonardo Di Caprio es va passar totes les setmanes prèvies a les votacions explicant als quatre vents quant fred havia patit i les exigències del rodatge del film El renacido (The ravenant). Fins i tot va tenir una audiència amb el Papa de Roma –oh coincidència- en plena època de votacions, un altaveu immillorable per deixar-se veure i demostrar el bon noi i el compromès que és. Però tot això, si em permeteu, és la part més amable i fins i tot innocent de la maquinària estratègica de Hollywood.
Per maximitzar les possibilitats d’aconseguir una nominació i l’Oscar en alguna de les quatre categories actorals, els estudis (o productores i distribuïdores) recorren al que molts anomenen com a frau en la categoria actoral, i principalment consisteix en tergiversar la feina d’un actor/actriu per incrementar les opcions d’una nominació i eventual victòria. Resulta que les categories actorals, un actor o actriu només pot anar nominat un cop dins una mateixa categoria encara que hagi fet mèrits per més d’un paper, i una actuació només es pot presentar a competir en una categoria. Això no passa en la resta de categories, on és freqüent que un mateix director de fotografia, equip d’efectes especials, etc. tinguin més d’una nominació per treballs diferents. Aquesta singularitat reglamentària es deu a un fet molt curiós i del tot accidental que es va donar el 1944. Aquell any Barry Fitzgerald va anar nominat com a actor principal i com a actor secundari pel mateix paper al film Siguiendo mi camino (Going my way) -va acabar emportant-se la estatueta a millor actor secundari. Aquest fet va propiciar la instauració de la normativa abans esmentada però, molt més important, va evidenciar les possibilitats d’influir en les nominacions/votacions.
El 1952, per exemple, va haver-hi una campanya perquè Richard Burton aconseguís un 
Oscar. La campanya va consistir en el què s’anomena com “falsa modèstia”, relegant el seu paper protagonista a Mi prima Raquel (My cousin Rachel) a la categoria d’actor secundari amb la intenció d’evitar una competència més dura a la categoria d’actor principal. De totes maneres, el destí de Burton no va ser mai el de guanyar un Oscar malgrat les seves set nominacions i interpretacions crues i poderoses en pantalla (aquesta nominació la va perdre en favor d’Anthony Quinn i el seu paper a Viva Zapata!). Però no cal anar tant lluny, el paper d’Alicia Vikander a La chica danesa (The Danish Girl), que li va valer l’Oscar a millor actriu secundària, és clarament un paper protagonista, compartint el pes del film tant en minuts com dramàticament amb Eddie Redmayne (ell sí nominat a millor actor principal). Una clara maniobra per evitar la forta competència a la categoria principal.
Un fet similar es dona quan un mateix actor/actriu té més d’una bona interpretació en paper principal en un mateix any. Els estudis intenten fer passar una de les dues com a interpretació secundària, en el què es podria anomenar la tàctica de “diversificar”. Aquesta estratègia acostuma a perjudicar als que van nominats per un paper genuinament secundari, ja que el seu lluïment en pantalla o impacte que deixen en l’espectador serà menor. Com a exemples tenim el de Jessica Lange el 1982 on anava nominada com a actriu secundària a Tootsie i com a actriu principal a Frances, ambdòs papers que es poden considerar protagonistes. Lange va guanyar per Tootsie, deixant sense opcions a la companya de repartiment Teri Garr, també nominada pel seu paper veritablement secundàri. El 2004 Jamie Foxx va anar nominat a millor actor principal per Ray (Oscar que va guanyar) i com a secundari per Collateral, on comparteix els mateixos minuts de metratge que Tom Cruise. Els actors/actrius joves o nens, també sempre han estat relegats a la categoria de secundaris malgrat els seus papers fossin protagonistes o co-protagonistes, ja que és una categoria que dóna més rendibilitat a aquest tipus de personatges.
D’una gran repercussió en les campanyes promocionals, els estudis i productores es van adonar del fet que quan dos co-protagonistes (del mateix gènere) d’un mateix film competeixen per l’estatueta, rarament guanya un d’ells. Des del 1944, de les 15 ocasions en què aquest fet ha succeït, només en 4 un dels dos ha guanyat. Des del 1999, on Gina Davis i Susan Sarandon anaven les dues nominades com a millor actriu principal per Thelma & Luise i cap va guanyar, que no s’han tornat a veure dos co-protagonistes nominats. Els estudis apliquen l’estratègia de “divideix i venceràs” i generalment l’actor/actriu de més renom va promocionat com a principal i l’altre com a secundari. Joaquin Phoenix (principal) i Phillip Seymour Hoffman (Secundari) a The Master (2012); Heath Leadger (principal) i Jake Gyllenhaal (secundari) a Brokeback Mountain (2005); Cate Blanchett (principal) i Rooney Mara (secundari) a Carol (2016). En el cas de Carol és molt evident con s’ha promocionat l’actriu de més popularitat o rank, ja que la pel·lícula està narrada des de la perspectiva del personatge de Mara i fins i tot té més minuts en pantalla. Com a curiositat dir que l’any passat, tant Rooney Mara com Alicia Vikander van anar nominades als Globus d’Or com a actriu principal i no com a secundàries. Ja veieu que hi ha molta aritmètica i probabilística darrera les nominacions a actor/actriu principal i secundari. Fem un cop d’ull a l’any 2002, un dels films principals, Las horas (The Hours) comptava amb Nicole Kidman, Meryl Streep i Julian Moore en tres papers d’igual pes dramàtic i representació en pantalla. Kidman i Streep es van promocionar com a principals (Streep no va resultar nominada), Kidman perquè era la clara estrella de les tres en aquell moment, Streep perquè ja tenia un altre paper secundari de qualitat al film Adaptation (pel que sí va ser nominada). Moore aquell mateix any ja tenia un paper clarament principal i de qualitat a Lejos del cielo (Far from heaven). Nicole Kidman va guanyar la seva estatueta, Julien Moore i Meryl Streep van perdre en la categoria secundària davant Catherine Zeta-Jones i el seu paper a Chicago, un paper rebaixat a secundari per no competir amb la co-protagonista del film Renée Zellweger (promocionada i nominada com a principal). I embolica que fa fort.
Els estudis i distribuidores, quan exhibeixen els seus films entre les esferes de l’Acadèmia i els col·lectius de votants de Hollywood ho fan amb les recomanacions pertinents: “per la seva consideració: tal actor com a principal, tal actriu com a secundari, etc.”. Malgrat tot, a vegades el sentit comú -o els mèrits de la interpretació- s’imposen. El 2008 Kate Winslet va anar promocionada com a actriu secundaria a El lector (The Reader) i com a principal a Revolutionary Road, en canvi els acadèmics van votar Winslet com a principal a El lector (i va guanyar) i van ignorar el seu paper a Revolutionary Road.
Un altre cas singular que va tenir lloc l’any passat, va ser l’Oscar guanyat per Mark Rylance a millor actor Secundari en el film Puente de espias (Bridge of spies). Com deia al principi, els actors i actrius entren en campanya promocional durant l’època de votacions, aprofiten les gales d’altres premis per fer-se veure i acabar de convèncer els votants. La campanya de DiCaprio ja l’he mencionat, Brie Larsson es va fer un tip de viatges d’un dia per poder assistir a dinars, aparicions a “Late shows” de la cadenes americanes, festivals de cinema i tornar-se’n al rodatge del film Kong: skull island (que aviat s’estrenarà) ni més ni menys que a Vietnam i Austràlia. Però a Rylance no se’l va veure per enlloc, de fet tampoc va gaudir de cap campanya promocional. Disney, la productora del film de Spilberg, ni tant sols va preparar cap cartell amb la seva imatge en solitari, com sí va fer amb Spielberg i Tom Hanks. Ell es va passar tota la temporada de premis i votacions (de Novembre a Febrer) fent representacions de l’obra en la que estava treballant a Broadway, només va fer acte de presència a l’estrena oficial de la pel·lícula, a la gala dels Globus d’Or i a la dels Oscars (perquè els productors de l’obra de Broadway li havien donat dos dies lliures per poder-hi assistir). Però com van mencionar en més d’un article publicat després dels Oscars, els acadèmics van veure el film, els va agradar el seu paper i van votar-lo, no va fer falta cap recomanació prèvia, ni veure la seva cara promocionada a cada parada d’autobús, ni assistir a dinars en honor seu, ni veure’l en entrevistes a la tele, ni sentir-li explicar totes les vicissituds del rodatge. Un Oscar guanyat de la manera més pura possible.
Són les petites excepcions de cada any que em fan creure que els Oscars encara serveixen com a representació de molts dels millors films en parla anglesa. Aquest any hi tenim la nominació de Comanchería (Hell or High Water), un film estrenat a principis d’estiu, completament fora del pic de temporada; o la nominació de Viggo Mortensen, un
paper i un film (Captain Fantastic) amb molt poca propaganda, de perfil independent i alternatiu i també estrenat fora del tram calent de la temporada. Difícilment guanyarant cap premi i al final els pressuposts darrera de les principals pel·lícules acabarant determinant gran part del repartiment d’estatuetes, però si no ens prenem la cerimònima d’entrega dels Premis de l’Acadèmia massa seriosament, deixarà de sorprendre la exagerada atenció que ha generat La La Land (una molt bona pel·lícula però que s’està sobrevalorant en excés) i ens alegrarà la presència de films crus i polsegosos com Comanchería i d’actuacions al servei del personatge i la història i no pel lluïment de l’actor, com la de Viggo Mortensen. Qui sap, potser hi sonarà la campana.