La sinopsi és tan suggerent com potent. Una noia de 20 anys és segrestada per un home en sortir d’una discoteca. Al dia següent, quan es desperti, es trobarà en una casa aïllada enmig de la muntanya, rodejada d’arbres, on coneixerà tres noies que asseguren haver estat segrestades com ella i que ara viuen com a filles del segrestador. Així doncs, el seu destí és convertir-se en la seva nova germana. Aquesta és la premissa de què parteix Las hijas, òpera prima de Daniel Romero, amb producció espanyola i rodada al País Basc, que compta amb un planter brutal d’actrius de la regió com Edurne Azkarate, protagonista d’Irati, i Yune Nogueiras, protagonista de Gaua); i amb un enorme segrestador perpetrat per Karra Elejalde, la filla del qual, Ainara Elejalde, també actua a la pel·lícula.
Poca cosa es pot dir argumentalment que no espatlli el visionat del film, tret de la sinopsi i poc més, perquè hi ha un gir argumental al mig de la pel·lícula que trenca la trama en 2 meitats i que canvia, no només l’objectiu de la pel·lícula, sinó també la seva narrativa, que tot i que sempre esdevé constant en una tesi sobre la lluita contra la manipulació i sobre el concepte de la coneguda síndrome d’Estocolm, però no en el seu flux més habitual. I és que aquest gir, amb la nova narrativa, és el que fa de Las hijas una proposta molt més interessant del que ja podia ser-ho de bon inici. Sí que és cert que aquest gir podria desenvolupar-se de forma més profunda i valenta, i no tendir tant a un cinema de gènere més típic amb tocs de slasher, però recordem que és una òpera prima, i en aquests casos sempre és preferible fer una cosa menys complexa i que funcioni. Sigui com sigui, Las Hijas és una molt interessant pel·lícula de Daniel Romero, que no només dirigeix, sinó que signa el guió a quatre mans, junt amb Asier Guerricaechevarría.

A la roda de premsa, destacar que vam tenir presents les 4 actrius que fan de filles del captor Karra Elejalde, a les quals s’ha d’afegir el nom de Jone Laspiur. Totes elles van esmentar l’alegria de poder compartir coprotagonisme, ja que a les produccions del País Basc els papers protagonistes se’ls solen disputar entre elles, però mai havien tingut l’oportunitat de treballar totes juntes i a un mateix nivell. També van destacar que els seus personatges són molt diferents de com són cadascuna, i que es va assignar el càsting d’aquesta manera per aconseguir molta autenticitat. Al seu torn, Daniel Romero va elogiar que Karra Elejalde, un mestre de la comèdia, acceptés aquest paper més dramàtic i sobretot fosc, i amb un rerefons filosòfic tenebrosament interessant, ja que es tracta d’un personatge que se sent salvador de les noies que segresta en donar-los una vida tranquil·la i fora del món exterior, però que només els vol mal, ja que a la casa hi ha responsabilitats i obligacions que cal complir per tal que la família funcioni. De fet, el paratge és preciós, natural i idíl·lic, però no ho és pas la situació real de les noies. Curiosament, en preguntar a Daniel Romero si va ser idea del disseny de producció que en un lloc tan bonic mai sortís el sol (o era de nit o estava ennuvolat), va afirmar honestament que no estava pensat; el temps al País Basc és així, però efectivament ajuda a crear un desassossec perpetu durant tota la pel·lícula.

En definitiva, Las Hijas és una proposta a tenir molt en compte i Daniel Romero un jove cineasta a seguir si segueix tenint aquestes idees tan originals retorçant el gèenre de terror, que de vegades sembla massa ancorat en els mateixos clixés. Pel·lícules com aquesta són la prova que encara hi ha coses noves a plantejar.




