El film inaugural del Festival de Sitges sempre és un aconteixement a tenir en compte. I és que quan parlem d’un festival que presenta prop de 300 llargmetratges en la programació seva programació d’una de les seves edicions, l’escollida per donar tret de sortida al festival cobra molta importància i renom.

Aquest any 2026, l’escollida és «Found Alive», de Carlota Pereda. Ja l’any passat Sitges inaugurava amb el film d’una directora internacional clau i que el propi festival ha vist néixer i créixer, com va ser Julia Ducournau amb «Alpha». I un any després, succeeix el mateix amb una altra directora, aquest cop nacional. Creadora del curt «Cerdita» que després esdevindria llargmetratge —guanyador del Méliès d’Or al millor film de gènere fantàstic l’any 2022—, Pereda sempre ha tingut a Sitges un lloc destacat, i aquest cop, tan destacat com inaugurar el festival, en premiére mundial, amb el seu primer projecte internacional, rodat a Utah (EUA) i amb l’actriu Chloë Grace Moretz com a gran protagonista.

Carlota Pereda i els Productors de «Found Alive» a la roda de premsa inaugural del Festival de Sitges 2026, (c) Marc Musquera

Basada en la novel·la «The edge of normal» de Carla Norton, i amb un guió que va arribar ja escrit a Pereda però que el va fer seu, escrivint-ne una nova versió, «Found Alive» parla de la superació del trauma i el tancament de ferides del passat, però també del procés de perdó a un sistema que no protegeix a l’innocent tan bé com s’hauria d’esperar. Un tema espinós que caurà durant tota la pel·lícula sobre les seves espatlles del personatge de Moretz, una dona que, al principi del film, la veiem alliberar-se d’un llarg segrest després que un cotxe xoqui contra el del seu captor, amb ella dins. Anys després de teràpia amb un psicòleg de la policia, aquest li demanarà que l’ajudi amb una nova víctima d’un segrest que ha estat recentment alliberada d’una experiència molt similar.

La pel·lícula barrejarà notablement bé el thriller policíac amb el drama psicològic i la lluita contra els fantasmes del passat, sobretot quan ella forma part d’un sistema en el què no hi creu i li guarda encara molta rencúnia (ja que va ser alliberada per un accident de trànsit fortuit, i no per la investigació policial). Aquest fet, que sembla superflu narrativament, serà clau meravelles a la segona meitat del film per justificar aquells clàssics moments de tot thriller en què, com a espectador, molts cops no entens per què la protagonista es ficarà on es ficarà sense esperar reforços. Això, i els moments en què el personatge de Moretz entra en —comprensibles— atacs de pànic i on recorrirà a una autoteràpia basada en mirar al seu voltant i esmentar en veu alta objectes que reconeix, són els punts més àlgids pero molt subtils d’un film que, no obstant, no deixa de ser un thriller policíac bastant típic que recorda a un gran nombre de pel·lícules dels anys 90 i principis dels 2000. En cap moment estem dient que sigui una mala pel·lícula, de fet està dirigida amb solvència, i manté bé el ritme en els seus agraits 90 minuts; però no destaca especialment en res, i al final deixa una sensació de ser «un thriller policíac més». Un dels millors encerts, això sí, és la delicadesa amb la que Pereda roda la violència de la xarxa de segrest de noies joves —sempre fora de càmera—, i que contrasta amb la violència totalment explícita i sanguinolenta perpetrada contra els segrestadors al final del film. En paraules de la pròpia Pereda al preguntar-li sobre aquest fet tan notori, «no es fa safareix de l’oprimit, però amb l’opressor un s’hi recrea».

Una de les poques imatges promocionals del film, que no té ni trailer públic encara.

Chloë Grace Moretz és el millor del film amb diferència, aprofitant, tal i com va esmentar la mateixa Carlota Pereda a la roda de premsa, una meta-empatia que pot desenvolupar l’espectador vers una actriu famosa des d’adolescent, i aquí encarna una noia que va estar segrestada durant tota la seva adolescència. A més, Moretz sap interpretar molt bé a un personatge vulnerable, però valent i forta alhora, que entra a tantes coves del drac com faci falta, i que comunica més quan està en silenci introspectiu que quan es mostra sociable amb altres personatges. Un paper gens fàcil, i que porta el pes de tot el film, però que interpreta amb enorme eficàcia, cosa que tots els convidats a la sala de premsa van ressaltar en múltiples ocasions. Llàstima que Moretz no assistís al festival.

Carlota Pereda amb els productors Adrián Guerra, Maththew Miller i Nate Bolotin, a la roda de premsa de «Found Alive» al Festival de Sitges 2026. (c) Marc Musquera

Malgrat tot, és una llàstima que el tàndem d’una bona actriu com Moretz, i el duet psicològic de superació del trauma amb el perdó a un sistema al que s’intentarà millorar des de tenia molt camp per recórrer però acaba en terra de ningú, doncs la pel·lícula quasi prefereix usar aixòcom a vehicle per al thriller que a l’inrevés (que hauria estat el seu major encert). De fet, fins i tot quan qui escriu aquestes línies va voler incidir en el rerefons psicològic del personatge i del guió —doncs Carlota Pereda va esmentar a la mateixa roda de premsa que s’havia entrevistat amb molts psicòlegs per donar més veracitat i profunditat al personatge protagonista—, aquesta tampoc va voler donar massa més detalls al respecte, cenyint-se més en que volia rodar un bon film de gènere i crític amb el sistema, terreny d’on va proclamar que no la mourà ningú perquè és on s’hi troba més còmode.

 

 

AnteriorCrítica i roda de premsa de ‘Las hijas’, de Daniel Romero. Festival de Sitges 2026
SegüentCrítica i roda de premsa de ‘Her Private Hell’, de Nicolas Winding Refn. Festival de Sitges 2026
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.