El Festival de Sitges sempre ha tingut predilecció pel cinema de Nicolas Winding Refn, de qui ha estrenat un gran nombre de les seves pel·lícules. Guanyador a Cannes amb Drive, i amb un segell inconfusible de melanconia cinematogràfica profusament saturada de llums de neó, Winding Refn ha esperat 10 anys des del seu darrer llargmetratge, l’excel·lent i excessiva The Neon Demon, per tornar a la gran pantalla amb Her Private Hell, un conte de fades fosc però ple de colors saturats, ambientat en una ciutat i societat futuristes i decadents, en què el desig i la violència acaben sent dues cares de la moneda d’una història sobre uns personatges trencats i moguts indistintament per ambbues forces. El resultat és un còctel completament irregular, plagat de moments visualment exultants, però plagat de moments narrativament insultants.

És indubtable que Winding Refn té un estil visual enlluernador (mai millor dit), i un estil narratiu desdibuixat i difuminat. I Her Private Hell és un gran exemple d’ambdues coses. Per una banda, quasi tota la pel·lícula es sitúa en els passadissos i habitacions d’un gran hotel de luxe, hipnòtic, fred, lluminós però distant, i quan surt d’ell, ens regala escenes com la de la discoteca amb estàtues grecoromanes. Per altra banda, el seguit d’escenes en què les tres joves protagonistes giraran al voltant d’un home tèrbol i poderós. En aquest sentit, ens referim a la filla de l’home, una amiga seva que s’ha lligat al pare, i una influencer recent arribada a l’hotel i embriagada del luxe en què viuen les altres dues i que servirà de fil conductor de l’espectador. Winding Refn, que es va preocupar molt de dir que l’any 2023 va estar mort prop de 25 minuts durant una operació a cor obert, experiència íntima amb la mort que el va transformar per complet revivint el seu desig creador amb gran energia, va afirmar que tenia tantes coses al cap que volia plasmar a Her Private Hell, que al final va plasmar-les totes sense filtre i en un calidoscopi audiovisual que tenia l’objectiu de bombardejar l’espectador amb la mateixa sensació que quan fas zàping a la televisió i canvies de canal contínuament. Així que, estimats lectors, si veieu la pel·lícula i no hi trobeu cap ni peus, tranquils: és el que pretenia el director. Ara, si és quelcom bo o no, això ja ho decidiu vosaltres.

El que està clar, perquè també ho va afirmar ell tant a la roda de premsa com al Q&A posterior a la projecció de la pel·lícula, és que ell havia planificat Her Private Hell com una òpera. Una de molt onírica, en què explora un complex invertit d’Electra que flirteja amb el col·lectiu LGBT, ja que al clímax final la filla de l’home ha de lluitar entre l’enveja de la seva amiga acaparadora del seu pare, la por de sentir-se sola sense el suport del seu progenitor, i un desig a camí entre ser la seva amiga, i el desig per l’amiga en si.
Per sort, per posar fil a l’agulla en una pel·lícula que navega per aigües narratives tan turbulentes (creuant massa cops la fina línia que separa la profunditat del ridícul), la banda sonora és el pivot sobre el qual s’ancora tot el guió per no enfonsar-se. La banda sonora és obra de l’enorme Pino Donaggio, també present al festival als 84 anys per a presentar la pel·lícula, i que es va agafar el concepte d’òpera esmentat per Refn fins a les últimes conseqüències. Amb aquesta idea crea una música simfònica bellíssima, totalment anacrònica amb l’estètica visual de la pel·lícula per endinsar-se en la psique dels personatges i sortir-ne com un dofí de l’aigua, per confrontar i fer brollar els sentiments dels personatges de forma conseqüent i donar cohesió a un conjunt que, sense Donaggio, seria quelcom a cavall entre el viatge espiritual, la fantasia lynchiana i el despropòsit total.

Això sí, només per veure la complicitat artística entre Refn i Donaggio, el visionat del film va valdre la pena. Refn va afirmar que buscava un gran compositor italià per a la seva òpera i que només va trobar a Donaggio entre els vius. Al seu torn, Donaggio va explicar que ha estat un desafiament artístic enorme compondre aquesta música, sobretot amb Refn donant indicacions contràries un cop ja estava tot compost i havent de refer coses contínuament. I al mateix temps, els dos confirmant que treballaran junts de nou al remake de Maniac Cop que Refn prepara per al 2027. Per cert, impossible no esmentar el luxe que va suposar comptar, no només amb la música d’un gran com Pino Donaggio, sinó també amb la seva presència al festival —sobretot a la seva edat—, per tancar un cercle meravellós del qual el propi Festival de Sitges no va saber treure prou pit: Sitges 2026 homenatjava Carrie pel seu 50è aniversari, la pel·lícula que Brian de Palma va dirigir el 1976. I qui va compondre la BSO de Carrie? Un tal Pino Donaggio.




