Arribo bé de temps a Molins de Rei, busco un aparcament voltant per una urbanització relativament propera al teatre La Peni. No hi passo pel davant, és impossible que hi hagi aparcament just al costat. Trobo un lloc una mica just, entre el gual i l’últim cotxe hi ha un espai que el meu Peugeot 307 pot ocupar sense sobrepassar-se. Uns veïns peten la xerrada davant meu; una parella al seu jardí amb l’home que viu al costat, que acaba d’arribar en bici. El tema és el pacte d’investidura. Parlen català; em calma l’ansietat lingüística. Surto havent aparcat i veig que el morro del cotxe passa un pam la línia vermella del gual; és perillós, hi ha grues que s’avisen per menys. En canvi, pel darrere encara tinc uns bons 70 centímetres de marge. Torno a pujar i encenc el cotxe, el soroll de Massey Fergusson dels 50 que refila del meu motor Dièsel 1.6 cc fa girar el cap als tertulians, llavors només trec el freno de mà i deixo que el pendent —perquè he aparcat en una pujada— faci la seva feina. Apago el motor i penso que no feia falta engegar-lo, però hem d’acceptar els nostres errors. Baixo i veig que ara la separació entre el meu Peugeot i l’Ateca del darrere és d’un dit. Això és inviable, haig de tornar a pujar al cotxe. Els tertulians estan trobant convergències en la seva xerrameca: els polítics se’ns pixen a la cara i diuen que plou. En arrencar el motor, aquest cop el grupet es mostra impertèrrit, segueixen amb la seva xerrada. Deixo anar l’embragatge lentament mentre deixo el fre i dono gas ràpidament. Avanço uns centímetres i freno i ho paro tot. Aquest cop sí que sí. Com deia Aristòtil, la virtut sempre es troba en el terme mitjà.
Mentre troto cap a La Peni perquè ja no vaig tan bé de temps, em venen al cap les monumentals cròniques del David Muñoz de l’any passat. M’és impossible parlar de Terror Molins sense evocar-les. Penso que no haig de fer el mateix i també penso que ningú me les ha encarregat realment. El més lògic és que em limiti a fer un petit esbós del dia del Cinema Català a Terror Molins, centrant-me en les pel·lícules. Això faré. Tot el que he escrit fins ara, doncs, ha sigut un error, com quan he engegat abans el motor per recular. El meu motor, però, no s’apaga tan fàcilment i, al cap i a la fi, tot està inventat, així que hauré de seguir fins al final, tot acceptant, repeteixo, els meus errors.
Arribo i tinc temps d’agafar la meva acreditació i, abans d’entrar, trobar-me amb en Gerard Fossas, company del cineclub, co-ideador del Frik i crític de cinema d’expertesa comprovada. No esperava veure’m, això que vaig avisar pel grup.
La sessió de les 12 és un curt seguit del llargmetratge El Cuco. La sala està a la meitat de la seva capacitat, però hi ha bon ambient. Puja el director del curt a presentar-lo, que entén la tasca col·lectiva que és rodar cinema, així que demana que pugi tot l’equip a l’escenari. Així que la platea es buida preocupantment, penso que no s’hi hagi colat algú. El director els presenta a tots i cadascun d’ells, els aplaudim i tornen a baixar. Ara presenta la Mar Targarona, directora d’El Cuco, passa via i comença la projecció.
Sincopats és un curtmetratge que amb una premissa enginyosa que juga amb la paciència de l’espectador. Una experiència sensorial tan incòmoda com el retrat que fa de la nostra societat hipertecnològica. Molt bon curt, sí senyor, m’ho passo bé. El Cuco és una proposta que es desplaça del terror tintat de bruixeria al thriller a cor què vols i que, per tant, perd el component de pel·lícula de terror típica de festivals. Més tard m’adono que és un fet totalment normal perquè en Quim Crusellas em diu que fa un mes que la van estrenar a sales, i que la gràcia és que li fan un homenatge a la directora, la Mar. Per ser el dia del cinema català, recalco les tres concessions que aquesta pel·lícula li fa: els protagonistes es diuen Marc i Anna, gran part de la trama passa a un pis de Barcelona i, al final, cap al fons, apareixen un parell de mossos d’esquadra. La resta passa en la lengua común.
És hora de dinar, en Gerard em diu que els cinèfils sempre van a la Traska. Jo li explico la situació: he quedat amb un amic de la universitat, en Mario, que està a punt d’arribar i que m’ha passat una llista de possibles locals on dinar; n’hi ha quatre, un d’ells la mencionada Traska. Comprovem quin ens queda més a prop i ens decidim per un que té un nom molt estrany i que queda només a cinc minuts. El Mario és un gran amic que sempre em porta les últimes novetats i tendències de la gran ciutat, del món cosmopolita i globalitzat. És de la raça dels intrèpids autònoms i va amunt i avall gravant i fent fotografies; des d’espots de gelats fins a fotografia immobiliària. Amb el seu petit Hyundai vermell surt de Viladecans i va on faci falta mentre escolta la seva llista de cúmbia electrònica. En aquesta ocasió, ens informa que nostro senyor Roger Deakins va fer una conferència a Barcelona. Això no ho sabíem ni el Gerard ni jo. Mentre ens explicava tots els punts àlgids de la xerrada Deakiniana, endrapàvem. Braves, amanida i rotllets de no sé què d’entrant. Farcellets japonesos, un arròs molt sofisticat i un kebab del mateix estil, servit en un plat i sense paper d’alumini, de segons. Tampoc vam renunciar ni a postres ni a cafès, i si comptem l’ampolla de vi que vam assecar entre en Gerard i jo, el compte va picar. Justament pels cafès se’ns va unir un amic del Mario, en Guille. Casualment, ahir mateix havien estat a Molins de Rei gravant un curtmetratge. Ara els hi faltava fer el muntatge i tota la pesca. Se’ls hi notava la il·lusió de crear, una que jo vaig perdre fa molt de temps.
A les 16 ja tornem a ser a La Peni, toca la sessió dels curtmetratges amb Ç trencada. El cap em dona voltes i un cafè sol no pot compensar l’endormiscament que un tiberi com el que hem engolit provoca. De totes maneres, sento una profunda calma interior. És un dia plàcid, hi ha gent, però no es formen cues preocupants i converses relaxades desprenen una remor general de tranquil·litat. Estem a un festival de cine de terror, però no hi ha cap mena de tensió ni impaciència per a la sessió, estem a prop de l’ataràxia absoluta. Entre tanta reflexió, perdem el Gerard dins la sala només d’entrar. Tot plegat deu ser el vi. Ell, el Gerard, és tot un expert d’aquest món, porta venint a Molins de Rei des del 2011 i coneix a tot Déu, o sigui que els abandonats som nosaltres.
A l’escenari ja hi ha els 9 directors dels respectius curts que passaran. Cadascú fa una breu introducció del seu, algú recalca algun element clau que apareixerà, però sé que no me’n recordaré. També hi ha unes quantes proclames feministes, però en general hi ha poques dones, tant a dalt com a baix de l’escenari. La majoria de parlaments són en català, cosa que no ens ha d’estranyar, és clar. Llavors, però, només hi ha un curt íntegrament en català —Na Ribes, l’últim guanyador del Julius— i un altre de bilingüe, en el qual és la padrina boja la que parla català —valencià, pels ofesos—. La resta, tots en castellà. Si la lògica era arribar a un mercat més potent, l’únic que ho ha fet realment bé és qui porta el curt en llengua anglesa, que també acabarà sent el guanyador del premi del jurat. Per no oblidar-me de res, us deixo una breu recensió de cada curt:
Na Ribes: (Dir. Ferran Carbonell) Com ja he dit, la guanyadora del festival de curtmetratges Julius de Vic de l’any passat. Una aposta que peca d’una petita síndrome de Crims, però que aconsegueix crear una atmosfera ideal per a la història que s’explica i, sobretot, per dotar de més potència un gir final que, juntament amb la dansa, completa la dimensió feminista del film.
Efémeras: (Dir. Maélie Jaffrin, Maria Olivé) Un exercici de terror primari, sensorial. Una festa bàquica que finalment és un ritual carnívor que sorprèn menys del que hom espera.
Entre los Otros: (Dir. Manel F. Gonda) Amb la formalitat que l’ESCAC predica, ens presenta una distopia en la qual uns éssers s’apoderen dels cossos dels humans i fan que mantinguin un somriure constant. Dos germans es troben en plena fugida i veurem un parell de peripècies. La convencionalitat de la proposta només troba aire fresc en els somriures forçats, contagiosos però tensos.
Hold: (Dir. Carles Martínez Agenjo) Una factura tècnica impecable però una història irrellevant. D’unes imatges evocadores a un segrest massa arbitrari, una narració interessant es posa al servei d’un argument que deixa fred i que provoca una literalitat de tot el conjunt massa procaç.
La fotografía: (Dir. Roger Cadavieco) Un terror a foc lent, un joc psicològic truculent que puja la intensitat a poc a poc. Els pocs mitjans dels quals disposa el seu director es compensen per la clara idea que té de tot el conjunt. Que acaba funcionant prou bé.
Intercanvi: (Dir. Alberto Evangelio) El curt bil·lingüe. És, sens dubte, el que disposa d’un pressupost més elevat, també. La proposta s’ho juga tot en una ambientació excel·lent i una història pertorbadora, però l’originalitat i l’ocurrència de tot plegat és ínfima.
Witness: (Dir. Ian Garrucho) Un curt que va al gra. Una experiència estrambòtica d’un onanista macabre, que deixa un impacte tan fort com volàtil.
The Holy Yield: (Dir. Diego Collado Castells) El curt guanyador, de parla anglesa. Un metratge en 16 mm amb una càmera dels 60, amb un estil eclèctic que tant recorda el cinema clàssic dels 50 i avall com el cinema de sèrie B. Una història amb un toc d’humor negre i un personatge prou histriònic posen el llaç a una pel·lícula que va seduir la majoria de la sala, inclòs el jurat.
Co-Haunting: (Dir. Adrián Carande, Pepe Rico, Paula Sánchez Álvarez) La proposta més fresca i desacomplexada de totes. Un fals documental sobre tres companys en un pis encantat. L’humor satíric cap al gènere de terror i la crítica social al sistema de l’habitatge i als seus mitjans per legitimar-se es combinen molt encertadament. Un curt ocurrent i divertit.
Tot just acabar-se la sessió, donen el premi als de The Holy Yield i comença l’homenatge a la Mar Targarona per la seva carrera.
A fora ja és fosc, però l’ambient em transporta a la infantesa: sortint de missa de 12, quan es formaven xerrades entre parroquians. Però mentre que aquells xerraven sobre tot menys de la missa, aquí sí que es parla sobre el que s’ha vist i sentit a la sala.
La majoria de gent són entusiastes i optimistes cineastes independents. Tenen les celles lleument abaixades per la preocupació i incertesa constant que genera la vida ambulant, però als ulls se’ls hi veu una convicció absoluta i no sé si es tracta de gent d’una resignació infinita o d’autèntics cavallers de la fe, que segueixen picant la porta tot i haver-se trobat sempre amb la magresa, endogàmia i corrupció d’aquest petit sistema de producció cinematogràfica nostro. El guanyador no crida massa l’atenció, però se’l veu feliç amb el seu equip, doblega menys el coll, té el cap més alt.
Les sessions de curts generals a competició oficial comencen en menys de mitja hora, però jo no tinc més paciència i vaig desfilant. Saludo en Gerard Fossas i a en Quim Crusellas, incansable cinèfil i també intrèpid autònom de raça —fa el Making Of del festival. Ells s’hi queden.
El Mario també marxa, diu que m’acosta, que ha aparcat just davant La Peni; és ben bé que un ha de creure en les seves possibilitats. Em deixa davant del cotxe i ens citem pel divendres entrant, que vindrem a fer una triple sessió. M’espera un viatge tranquil, encomanat per la placidesa del festival. Penso en la descripció del públic de la marató de l’any passat d’en David Muñoz i amb el que m’he trobat jo; potser m’he equivocat de festival o potser això dels curts i el català crida a gent més calmada; potser és la diferència entre creadors i consumidors; potser és que no em fixo en les coses… El que és innegable, però, és que de català, en les sessions, se n’ha sentit poc, i més tenint en compte que avui justament era el seu dia. Si s’adopten les idees d’en Tardà tot té més sentit. Però jo advocaria més pel cantó que, en general, els catalans som gent discreta.
