Dilluns baixem amb en Jordi Barrera, vigatà de cap a peus i cinèfil perseverant, a Molins de Rei per veure la doble sessió de Good Boy i The Puppetman. La primera és noruega i no arriba als 80 minuts de duració, cosa que en Jordi valora molt en un moment de la història en què el temps és l’actiu més valuós. La segona és americana, un slasher més tipic, però que és prou interessant veient el nivell que ofereix últimament el gènere. Val a dir que el presentador que ens informa d’això no destaca per saber vendre el seu producte. Porta aquest petit component de pessimisme i minusvàlua que qualsevol bon cinèfil arrossega. Paradoxalment, això és un bon senyal, tot i les baixes expectatives que part del seu llenguatge verbal i la totalitat del no verbal generen. Si ens posessin un gurú del màrqueting que ens vengués les pel·lícules massa bé només quedaria espai per a la decepció. A part que ningú ha vingut aquí perquè li expliquin res ni veure massa il·lusió en cap persona; volem sang consoladora i el patiment del qui li van massa bé les coses.

Durant el viatge hem parlat sobre el pacte d’investidura, i en Jordi està preocupat pel que sembla que serà una altra aixecada de camisa dels espanyols. En Puigdemont, que sempre havia mantingut aquest esperit combatiu, pactarà i caurà pel cantó d’Esquerra. En Jordi ho està processant, vol creure que en Puigdemont no tenia més opció, com creu que tampoc la va tenir el 2017. En Jordi és Puigdemontliver i cal respectar-ho. Està un pèl angoixat, però també té son; no és l’estat ideal per anar al cine, però molts cops ha estat pitjor.

Puja a l’escenari el director de Good Boy. El seu posat segur de noruec ben alimentat en una socialdemocràcia funcional i un estat del benestar real contrasta amb el nervi foteta del nostre estimat presentador. Alt i ros, la sang vikinga corre per les seves venes i no té cap mena de problema en dir que els referents per a la seva pel·lícula eren 50 sombras de Grey i una de l’Ingmar Bergman o una d’autor per l’estil. El nostre presentador ensuma la debilitat i comença a atacar per les 50 ombres. Busca la ironia, que un es rigui d’un mateix, que sempre és senyal de bona salut mental i tranquil·litza a la resta. Però la seguretat del noruec ens debilita i comencem a creure que 50 sombras és una bona pel·lícula. El viking no cedeix, davant les brometes del nostre gladiador-presentador aixeca les espatlles i diu «yes, yes», no és conscient del menyspreu que genera aquest cinema comercial mal fet o li és igual? El presentador tremola una mica, es rendeix i fa cara d’escèptic, és l’únic que li queda. El noruec ha dit tres frases com a molt, però no li ha fet falta res més; hem vist també la seva xicota a l’entrada i llavors tot ja ha estat dit. La pel·lícula la va gravar amb 23 anys, suposem que amb la seva seguretat habitual, i ara, amb 26, ja treballa en el següent projecte. Això no era el que esperàvem, és urgent que comenci la projecció.

Good Boy crida l’atenció per l’existència d’una persona disfressada de gos i que es comporta com a tal molt fidelment. En el misteri del qui i el perquè va disfressat és per on gira l’argument. Amb tan sols quatre personatges i unes escenes reeixides, la història t’atrapa i la tensió que es genera amb un home disfressat de gos dona un joc molt sa per la salut del film. Tot i durar poc, el desenvolupament de la trama és calmat, com totes les bones pel·lícules de por, i no és fins als 20 minuts finals quan tot s’accelera i el públic es posa a cridar i a aplaudir. La referència de 50 ombres de Grey s’entén pel personatge principal, que fins i tot es diu Cristian; un multimilionari solitari acompanyat pel famós home-gos i que, a través de Tinder, troba una noia amb qui hi començarà una relació. La noia caurà rendida davant l’home encantador i comprensiu que tindrà al davant, però, ah! No tot és tan perfecte com sembla… El conjunt és simple, però ben fet, amb un llenguatge cinematogràfic molt literal i d’una connotació molt directa, però amb la seguretat nòrdica d’aquest home que no necessita donar explicacions.

Entre la primera i la segona hi ha temps d’anar al lavabo, però el bar de fora ja ha tancat, no es pot fer un mos. Sortim i tornem a entrar. Jo no he fet res, només he estirat les cames.

The Puppetman juga a la lliga nord-americana dels clàssics slashers amb jovent exaltat i coses sobrenaturals que s’abraonen a sobre seu. Els clixés que s’utilitzen són prou ben executats i originals per a acceptar-los amb gratitud i gaudir-los com un nen petit. Els personatges són també prou interessants per no haver-se de preocupar de com són de plans i l’element del mal de tot plegat em va semblar prou plausible: un ésser que viu dins la teva psique i que pot controlar les persones del teu voltant al seu gust per assegurar la seva supervivència, però sobretot per fotre’t la vida. El que sembla que hagi de ser una matança ràpida s’acaba agafant el seu temps per descobrir un personatge metàfora de la pulsió d’autodestrucció que molts portem a dins. Sorprèn la profunditat que acaba agafant el film, però els banys de sang tampoc no ens els perdrem i la gent, pels seus crits i aplaudiments, és evident que en frueix profusament.

S’obren els llums i toca retirar-nos. M’he pres un cafè abans de tot plegat per no adormir-me i he fet bé. En el viatge de tornada parem i m’agafo un entrepà envasat ridículament i que fa mala pinta, però que té un gust prou bo, una mica com la doble sessió d’avui.

Anterior42è Terror Molins I. El dia del cinema Català
SegüentAquest divendres 17 de novembre als cines…
Avatar photo
Comunicador audiovisual que només escriu. Em trobo més lliure reclòs en una sala de cinema que a fora. Entre Kieslowski i els germans Coen hi trobareu el meu gust cinematogràfic, que no és tan pedant com sembla. I no, no solc fer-me el llit.