Amb una obra tan estimada com odiada, Quentin Tarantino és un dels cineastes contemporanis més coneguts. A Reflexions sobre cinema, el seu primer llibre de no ficció, traduït al català per Núria Parés Sellarès i publicat per Columna Edicions, ens transmet el seu contagiós amor al cinema dels anys 70. Un llibre organitzat, capítol a capítol, al voltant de pel·lícules nord-americanes –algunes molt conegudes i altres que cal veure abans de llegir-, les quals ell va gaudir de ben petit per primera vegada en programes dobles i cinemes de barri.
Però, més enllà de tot això, Reflexions sobre cinema és un homenatge a una persona, una mena de mestre o referent, que li va saber transmetre el seu amor pel setè art. La seva mare els va presentar a finals dels anys seixanta: “Quentin, en Floyd és la persona indicada per parlar de pel·lícules. En sap tant com tu”. El director escriu aquesta obra per saldar un compte pendent amb ell. En Floyd Ray Wilson era un home afroamericà d’uns 37 anys que sortia amb la seva mare, i que va compartir cinefília i apartament amb ells durant un any i mig. Records de les hores que passaven junts parlant sobre arguments, actors, actrius i directors, i de les moltes vegades que anaven a veure tot tipus de cinema i, després, de tornada a casa, comentaven els films amb passió. Una llavor que més endavant va germinar en Tarantino escrivint guions i dirigint films plens de referències cinematogràfiques que va mamar de petit.
Ens trobem davant d’un llibre tan rigorós i perspicaç com entretingut. Al mateix temps, mescla la crítica, la teoria i una meravellosa història personal, escrita en la seva singular veu que es reconeix immediatament, i amb la seva pròpia mirada que també podem gaudir en totes les seves pel·lícules. Reflexió, autobiografia i llegat, que ens deixa uns quants pensaments per aprendre i emmarcar:
1.
“Quan un nen llegeix un llibre d’adults, segur que hi haurà paraules que no entendrà. Però depenent del context, i del paràgraf on s’inclogui la frase, potser en podrà deduir el significat. Doncs passa el mateix quan un nen mira pel·lícules per adults.”
2.
“Bambi es va perdre de la seva mare, a qui el caçador li va disparar, i aquell horrible incendi em va trasbalsar més que qualsevol altre imatge que hagués vist al cine. No vaig tornar a experimentar un neguit semblant fins al 1974, quan vaig veure L’última casa a l’esquerra de Wes Craven.”
3.
“D’una manera o d’altra, m‘he passat tota la vida, des que anava al cine a mirar pel·lícules fins que les vaig fer, intentant recrear l’experiència de veure un nou film de Jim Brown un dissabte a la nit en un cine negre el 1972.”
4.
“Quan es tractava de dirigir violència, Don Siegel es podia anomenar el cirurgià. Però al principi, quan filmava la segona unitat a la pel·lícula d’algú altre, o quan dirigia els seus propis films curts i de pressupost limitat, més aviat s’hauria de descriure com un cirurgià de batalla.
Ara bé, després de fer Harry el Brut, va ser el cirurgià de batalla que es va convertir en el degà de la Facultat de Medicina de Harvard.”
5.
“Si Tauró de Steven Spielberg és una de les millors obres que s’han fet mai, perquè un dels cineastes amb més talent de la història, quan era jove, va aconseguir el material adequat, sabia el que tenia i es va deixar la pell per oferir la millor versió d’aquella pel·lícula.”
6.
“La violència de Peckinpah constituïa un allunyament de la mera brutalitat. Els dolls de sang vermella del Bloody Sam s’acostaven al ballet líquid i a la poesia visual pintada en carmesí (…). L’impacte de Grup Salvatge no va ser només el que vam veure a la pantalla, sinó la nostra reacció al que vam viure.”
7.
“Recordo quan treballava al meu videoclub Manhatthan Beach, Video Archives, hi parlava amb els altres treballadors sobre el tipus de pel·lícules que volia fer, i de les coses que volia incloure dins d’aquelles pel·lícules. I llavors posava l’exemple de Matador d’Almodóvar.”
8.
“Els espectadors que no vivien a Nova York o Los Angeles, o que no llegien el New York Times o el New Yorker o el Village Voice, van començar a tenir por de les pel·lícules modernes.”
9.
“I llavors, de sobte, hi havia un seguit de pel·lícules, L’última projecció, Què em passa, doctor?, El padrí, American Graffitti, Lluna de paper, Tauró, Carrie, La guerra de les galàxies, Encontres a la tercera fase, que eren fàcilment comprensibles, estaven fetes pensant en la màxima diversió del públic –res d’indulgència artística-, i eren noves perspectives de vells gèneres familiars. I aquestes pel·lícules van acabar sent les que el públic estava esperant.”
10.
“Els movie brats, anomenats així en l’estudi crític que Michael Pye va fer d’ells, van ser la primera generació amb formació cinematogràfica de joves directors blancs que havien crescut amb la televisió, que van emergir i van acabar definint la dècada amb sofisticades pel·lícules pop.”
11.
“Malgrat totes les grans estrelles de cine amb qui va treballar Alfred Hitchcock, la veritable protagonista de l’espectacle sempre era la càmera de 35 mm.”
12.
“Aquesta pel·lícula –Taxi Driver – és una pel·lícula sobre un racista o és una pel·lícula racista?
La resposta és clarament la primera opció. I el que fa que el film sigui una obra mestra agosarada és que s’atreveix a plantejar aquesta pregunta al públic, i després li permet pensar la seva pròpia resposta.”
13.
“Quan dirigeixes una de les escenes d’acció més cinètiques i increïblement violentes que s’han vist mai en una pel·lícula produïda en un estudi… la catarsi violenta segurament devia ser un dels objectius del cineasta, oi?”
14.
“Per mi, La matança de Texas és una de les poques pel·lícules perfectes que s’han fet mai. Hi ha molt poques pel·lícules perfectes, cosa que està bé, perquè en el desenvolupament de l’art cinematogràfic, la perfecció no hauria de ser l’objectiu. Però això sí, quan s’aconsegueix (encara que sigui per accident), és tot un èxit.”
15.
“Això em fa recordar una cosa que va dir Uma Thurman parlant sobre els actors que improvisaven: “El que la majoria d’actors anomenen improvisar no és res més que tartamudejar i engegar renecs. Però una altra manera d’improvisar és escriure. I als actors no els paguen per fer això”.”
