Un mes abans de marxar de viatge cap a Croàcia i Bòsnia Hercegovina vaig comprar el llibre de Tamara Djermanović Viaje a mi país ya inexistente, subtitulat “Regreso a la antigua Yugoslavia”. Vaig tenir el llibre més d’un mes a la tauleta i finalment el vaig obrir quan vaig tornar de dos dels països balcànics que l’autora nascuda a Belgrad visità l’any 2008.

Professora de la Universitat Pompeu Fabra, Dejarmanović fa vint-i-cinc anys que viu a Catalunya. Va arribar al nostre país, doncs, just quan el seu, l’antiga Iugoslàvia, entrava en un espiral de guerres que portarien a la seva desaparició. Viaje a mi país ya inexistente és un retorn a aquella antiga pàtria que havia conegut en els viatges juvenils a l’època de Tito o per plaer quan era una mica més gran, però que ara troba convertida en sis països diferents, que fins i tot han rebatejat la llengua que era comuna a molts d’ells.

“Mi viaje coincidió con la separación de la última región que quedaba de la Yugoslavia “integrada”. Unos meses después de la proclamación unilateral de la independencia de Kosovo de febrero de 2008, para mí llegó el momento de regresar a los diferentes lugares que antes componían mi país, la antigua Yugoslavia.” [1](pàg. 11)

Djermanović comença el seu periple per Eslovènia i l’acabarà a la seva ciutat, Belgrad i entremig retrobarà amics i familiars, però sobretot intentarà entendre què en queda d’aquells pobles que un dia van viure junts, però que van veure’s abocats a una guerra que els ha canviats una mica a tots. Hi ha moments emotius, com quan es reuneix amb els amics croats amb qui de petita passava les vacances d’estiu:

“Fue el primer año que no pude ir de vacaciones a la isla de Brać, donde, desde que nací, pasaba todas las vacaciones estivales en el pequeño pueblo de Bol. El verano anterior, mis amigos croatas se despidieron de mí con unas palabras pronunciadas en broma: “El próximo año, con pasaporte”. Nadie imaginaba que, siendo serbia, tendría que volver efectivamente con pasaporte, y que pasarían dieciocho años para volver a vernos.” (pàg. 31)

Paisatges, reflexions i històries antigues o noves es van succeint a les pàgines d’aquest viatge que Tamara Djermanović fa sola, en companyia dels seus fills, d’alguns amics i també de les cartes que el seu avi Dimitri va enviar durant la Segona Guerra Mundial.

Un dels moments més durs per a mi és la visita a Bòsnia Hercegovina. Allà, parla amb testimonis d’un dels setges més terribles de la història. La visita a Sarajevo va ser també la més dura del meu viatge al país i ara l’he reviscuda de la mà de l’autora i del seu pas per una ciutat en què els seus compatriotes van bombardejar davant la mirada incrèdula i massa passiva del món. L’autora diu, parlant d’una dona amb qui parla a Sarajevo:

“Lo que más me impresiona de su conversación es que en ningún instante la mujer transmite el menor atisbo de odio o recelo, y cuando explica cómo los francotiradores utilizaban la ciudad de Sarajevo como blanco se refiere a las “milicias serbias”, los “criminales serbios”, sin caer en generalizaciones y señalar la nación entera como responsable del crimen, otra prueba más de que Sarajevo y sus habitantes siguen siendo el símbolo de la resistencia de la Bosnia multiétnica.” (pàg. 110)

Després d’Eslovènia, Croàcia i Bòsnia ve la bella Montenegro, però quan l’autora entra a Kosovo s’adona que ser sèrbia en aquell país no és tan senzill i té ganes de fugir-ne de pressa. A Macedònia no hi té amics ni parents, però descobreix les tensions que encara viuen en el seu dia a dia les comunitats eslaves i albaneses.

Tamara Djermanović tanca el viatge al seu país i més concretament a la seva ciutat, Belgrad, el mateix dia que detenen al criminal de guerra Radovan Karadźić. A la capital Sèrbia, envoltada d’amics, familiars i records reflexiona sobre aquell país ja inexistent que un dia va ser el seu:

“Más que ajustar cuentas con el pasado, mi viaje ha servido para buscar respuestas a algo que me resultaba incomprensible: a pesar de la heterogeneidad de los pueblos que componían la antigua Yugoslavia, ¿cómo pudo estallar una guerra?” (pàg. 251)

[1] DJERMANOVIć, TAMARA. Viaje a mi país ya inexistente. Regreso a la antigua Yugoslavia. Altaïr, 2013

Comparteix
AnteriorCrítica de “Swiss Army Man”
SegüentCineclubVic
Txell Guitart

Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).

Deixa una resposta: