M’ha tornat a passar. Tinc la mateixa sensació quan surto de gaudir el concert d’un dels meus artistes favorits. O quan visiono una pel·licula amb el poder de penetrar-me la retina i esprémer-me l’ànima. Només olorar el perfum del cafè de càpsula que m’he preparat després de llevar-me, ràfegues de mots percudeixen el meu cervell. Els poso en ordre i reneix una de les frases que em van devorar ahir nit: “Déu va inventar la música perquè els pobres poguessin ser feliços”… Em transporto a l’Angola que tant bé m’ha descrit Agualusa, a l’apartament de la Ludovica, de parets “graffitades” amb frases magistrals: “Estalvio menjar, aigua, foc i adjectius”… frases com les que també es treu del barret l’autor d’aquest esplèndid llibre.

“Màgica” potser seria la paraula per definir la lectura d’aquesta història de solitud, que partint d’un fet real (el descobriment d’unes llibretes i les inscripcions a les parets de l’apartament on es va tapiar i viure durat 27 anys Ludovica Fernandes) l’autor desenvolupa un relat de ficció ple de personatges, humans o animals, bons o dolents, però tots curiosament peculiars i fins i tot simpàtics malgrat la seva condició, ja que els ha tocat carregar en temps d’una Angola en guerra, en procés d’independència. Sortir del foc per caure a les brases… d’una revolta… ¿comunista? La Ludovica serà l’espectadora que des de l’alçada del pis de l’edifici on habita veurà passar la guerra dels altres. La seva guerra serà sobreviure a/o amb la solitud. Se’n sortirà? Fantasmes, desaparicions… oblit. La història està impregnada de mots increïbles per descriure amb simplicitat i preciosisme aquesta novel·la contemporània, però amb flaire de clàssic.

Altament recomanable per a ànimes sensibles. Imprescindible llegir i rellegir, si convé.

Deixa una resposta: