Per motius que no venen al cas, no vaig poder anar al cine a veure Ready Player One. Gràcies als companys de L’Escriba, em vaig assabentar que la pel·lícula està basada en un llibre homònim que vaig aconseguir per Sant Jordi. Així doncs, he recuperat l’antiga tradició de quan tenia més temps lliure de llegir el llibre abans de trepitjar el cine. En resum, aquesta crítica no té cap influència de la pel·lícula de Spielberg.

Tot comença amb la mort de James Halliday, el creador de l’OASIS, el sistema de realitat virtual en què viu immersa tota la població mundial. L’excèntric milionari deixa un vídeo testament on promet deixar la seva fortuna i el control total d’OASIS a qui trobi “l’ou de Pasqua” que ha amagat en la seva creació. Un ou de Pasqua (Easter Egg) és un contingut ocult i creat expressament per tal de desvetllar un secret o un missatge. Arran de la notícia, tots els participants intenten desxifrar les pistes per trobar tres claus que obren tres portes, la última de les quals conté el preuat ou.

El protagonista de la història és en Wade Owen (Parzival a l’OASIS), un noi de recursos molt limitats que viu amb l’únic objectiu de trobar el trofeu de Halliday. Dedica el temps que té disponible per estudiar, repassar i memoritzar la cultura pop dels 80, especialment els recursos recomanats pel milionari. Aquests coneixements el portaran a desxifrar el primer enigma i encapçalar la cursa per trobar l’ou. Parzival ho tindrà difícil perquè, a part d’altres caçadors com ell, s’haurà d’enfrontar a l’IOI, una empresa multinacional que vol guanyar el premi per tal de privatitzar l’OASIS i fer pagar una quota d’accés. Evidentment, no jugaran net i a cop de talonari intentaran superar a la resta de participants per la força i amb mètodes poc legals.

Ready Player One és un homenatge a la cultura pop dels anys 80: els veritables protagonistes de la novel·la són les sèries de televisió, el cinema, la música, la tecnologia i els videojocs de la dècada (he de confessar que he hagut de consultar alguna referència a Google). És un llibre de fàcil lectura que enganxa des del principi, especialment als nostàlgics dels vuitanta. Les escenes descrites són tan visuals (inclosa la banda sonora) que pots imaginar la pròpia pel·lícula. Per altra banda, potser a causa del ritme trepidant de la història, es deixa una mica de banda el desenvolupament dels personatges.

També voldria destacar algunes idees que indirectament promou l’autor en el transcurs de la novel·la: el codi lliure, la col·laboració amb l’objectiu de crear contingut, l’accés universal a l’ensenyament i la cultura… Tot això contrasta amb la ideologia dels enemics del llibre, la IOI, que amenaça l’univers virtual amb censura, control i divisió per classes.

Deixa una resposta: