Sinopsi

En aquest llibre, editat en català per Angle Editorial, ens posem en la pell de la Michèle, una dona amb una estranya i, per què no dir-ho, insana relació amb el gènere masculí.

Aquesta relació amor-odi comença amb el seu pare, un infanticida que porta mitja vida a la presó i gràcies al qual la Michèle va passar una adolescència terrible, de la qual se’n va sortir, irònicament, refugiant-se als braços d’un home.

En l’actualitat, la seva relació amb els homes no ha millorat gaire, ja que enganya la seva millor amiga i sòcia amb el marit d’aquesta, té un fill que és un bala perduda i que s’ha enamorat d’una noia embarassada d’un altre home, i està divorciada d’un pèssim guionista amb un ego més gran que el forat de la capa d’ozó.

Per si no en tenia prou, la Michèle està obsessionada amb l’home que l’agredeix sexualment a casa seva una nit qualsevol, fet que la trasbalsarà i que li provocarà unes sensacions noves respecte les seves relacions sexuals.

Finalment, la relació amb el sexe femení tampoc va com la seda. Recordem que és l’amant de l’home de la seva millor amiga, però a més, inspecciona i enveja les parelles del seu exmarit, té una relació pèssima amb la seva mare i no suporta la parella del seu fill.

Potser l’única relació sana que hi ha la vida de la protagonista és la que manté amb el seu gat Marty.

Al meu parer…

Philippe Djian crea un personatge rodó a més no poder. La Michèle és una dona forta i decidida que es qüestiona constantment el seu rol en totes i cada una de les seves relacions personals, especialment aquelles que tenen a veure amb la dicotomia home-dona.

Oh… és un llibre en què el lector es debat tothora entre el desig i la voluntat de la protagonista i com són realment les coses. La Michèle s’exposa constantment a la frustració de veure com mai res no surt com ella voldria, ja sigui per sorprendre-la gratament o negativament. Aquest debat intern ens porta a reflexionar sobre les lluites de poder i com moltes vegades la llibertat per elegir allò que volem fer o volem dir no es correspon amb la realitat.

Tot aquest artifici Djian ens el narra sense capítols, amb una narració tota seguida que ens empeny a llegir pàgina rere pàgina a un ritme vertiginós. L’estil, no podia ser d’allò més peculiar, ja que el drama es revesteix d’un humor negre i una ironia que ens porten a patir i riure a parts iguals.

Finalment, hi ha una versió cinematogràfica titulada Elle (2016), dirigida per Paul Verhoeven i protagonitzada per Isabelle Huppert. El film va ser aclamat per la crítica i Elle va ser seleccionada com a Millor pel·lícula de parla no anglesa en la 89a edició dels Oscars. Per la seva banda, Isabelle Huppert va ser nominada a l’Oscar a Millor actiu. La pel·lícula es va emportar diferents premis.

Deixa una resposta: