Aquest any segurament serà molt complicat viatjar i, sobretot, viatjar gaire lluny. De moment, decideixo viatjar una mica des de casa mateix i trio el llibre Florencia de David Leavitt. Publicat per Altaïr viajes. Més que un viatge a Florència és un text que parla de molts dels autors estrangers que un dia  o altre van fer cap a la ciutat toscana. Parla especialment del que Leavitt anomena angloflorentins, autors anglesos i americans que es van establir a la ciutat i la van convertir en una mena de centre cultural sense adaptar-se mai del tot a la vida dels autèntics florentins.

El llibre comença amb la frase impactant “Florencia siempre ha sido un destino popular para los suicidas.”. Això serveix a l’autor per entrar en el tema de tots aquells estrangers que s’han sentit fascinats per la ciutat i hi han viscut durant un temps o l’han visitada només com a turistes. Foster, Henry Miller, Harold Acton, el suposat model del personatge d’Anthony Blanche a Retorn a Brideshead d’Evelyn Waugh, desfilen pel llibre. “Florencia es la ciudad europea que se me ocurre en la que la mayor parte de los ciudadanos famosos, al menos durante los últimos ciento cincuenta años más o menos, han sido extranjeros.”, escriu Leavitt.

A les pàgines del llibre, doncs, hi trobem autors i autores que van fer de Florència la seva ciutat durant més o menys temps. També dedica un capítol a la comunitat homosexual. Molts artistes homosexuals veien la ciutat com un lloc molt més lliure que l’Anglaterra victoriana. “El doble estatus de la ciudad como capital del gran arte y como refugio de las actitudes sexuales permisivas la convertía en un destino especialmente atractivo para artistas e intelectuales.”

Parla també de la síndrome d’Stendhal, inspirada en una pàgina del diari del novel·lista quan recordava que havia sofert palpitacions i una sensació de mareig durant una visita a la basílica de la Santa Croce l’any 1817. Graziella Magherini, una psiquiatra que treballava a l’hospital de Santa Maria Nuova va detectar que hi havia molts estrangers que es desmaiaven de veure tant d’art junt, va ser qui va donar nom a la síndrome l’any 1989.

Leavitt dedica bona part d’un capítol al David i als seus trasllats així com també a la inundació que va tenir lloc l’any 1966 i que va deixar la ciutat molt malmesa. Florència com a ciutat fluvial i, per tant, ciutat dividida en dues parts i destruïda per una riuada. Molts joves estrangers van anar a la ciutat a ajudar a treure fang. Tanmateix, no és gairebé fins a l’últim capítol que Leavitt ens explica que va anar a viure a Florència l’any 1993 i que aleshores va poder contemplar la ciutat d’una altra forma, però va passar també i d’alguna manera a formar-ne part: “Después de siglo y medio, a medida que Florencia se iba convirtiendo cada vez más en un museo, sus residentes extranjeros, muchos de los cuales empezaron como observadores, comenzaron a ser vistos, cada vez más, como parte de la exposición.”

Acaba el llibre amb un interessant recull de lectures que poden ajudar al lector a entrar en aquest món florentí de Leavitt, el dels intel·lectuals i artistes lletraferits que hi van fer cap a partir de la meitat del segle XIX i fins a finals del XX, com a mínim.

 

portada: viajarbolonia.com