No hi ha res com arribar a la sala i seure sol. Acostuma a ser un bon indicatiu d’anar a veure una bona pel·lícula. Una pel·lícula plena de bromes sobre el nazisme. Sí, sí, de veritat. A algú se li’n ha anat la castanya. I fort. La pel·lícula comença amb un noi molt semblant a en Macauley Culkin, de cara tendra i el somni humit d’Adolf Hitler. Una cara ària perfecta. Ara bé, tampoc sabem del cert que aquest noi no acabi ficat en les drogues degut a l’explotació infantil. Poc se’n parla, però els actors menors representen un dels buits legals més grossos en la història del treball infantil. I resulta que la majoria tenen la vida solucionada des dels tretze anys. I després s’estranyen que passi el que passa.
D’altra banda, la feina de Taika Waititi amb el tractament davant el nazisme, és d’una cutresa absoluta. Ara, funciona de collons. Tant és capaç d’arrencar-te un dels somriures més àcids com de fer-te plorar a l’estil de La vida es bella. Encara que tinguin força similituds, no són la mateixa pel·lícula ni de lluny. La cinta de Waititi és, al meu parer, la pel·lícula indie obligatòria de l’acadèmia: aquella pel·lícula que sembla que agrada a tothom però que poques vegades guanya. Excepte en el cas de Green Book o Moonlight. La compararia més aviat al fenomen Lady Bird, Boyhood o qualsevol altra cosa que tingui a veure amb el creixement personal o les emocions d’adolescents o el que sigui que tinguin aquestes pel·lícules que ens posen contents.
Crec que avui m’estic passant parlant de la pel·lícula. No recordo l’última vegada que m’hi vaig posar seriosament. Mentida, sempre m’hi poso seriosament (val més que ho escrigui per si ho llegeixen els caps de redacció, encara que no acostuma a passar). Però va, aprofitarem que estic llençat. És curiós també veure que Scarlett Johansson ha estat nominada a Millor actriu i a Millor actriu secundària. Sembla que l’Acadèmia ha trobat el relleu de la Meryl Streep, perquè cal dir que també en porta unes quantes. Ah no, espereu. Només dues i són d’aquest any. M’he avançat a fer comparacions. Però espero que tot li vagi molt bé perquè està fantàstica.
En fi, una pel·lícula de violència moderada i de comèdia àcida, dirigida per un dels directors més creatius de la nostra dècada. Ara, si parlem de treballs seus, en prefereixo d’altres com Lo que hacemos en las sombras (2014) o A la caza de los ñumanos (2016). Jo hagués obviat la nominació a Millor pel·lícula en favor de Midsommar o Puñales por la espalda, però ja sabem que a l’Acadèmia americana les pel·lícules sobre nazis els fa trempar. Els ajuda a blanquejar el seu propi feixisme. Podeu fer les vostres previsions en base a les meves tonteries. Gràcies.
