Déu beneeixi la productora Marti Noxon per tenir la valentia de portar a les nostres pantalles una sèrie com Heridas abiertas. Em disculpo per aquest inici, però en un moment en què les sèries de televisió es produeixen en cadena com en una fàbrica de Henry Ford, és del tot normal encomanar-se a Déu quan davant dels nostres ulls hi trobem una petita joia; què dic petita!, una gran joia que ens omple aquell buit que sentim quant revisem per enèsima vegada el catàleg de sèries i no hi trobem res potable.
Emesa per HBO, Heridas abiertas és l’adaptació televisiva de la primera novel·la de Gyllian Flynn (Lugares oscuros, Perdida) escrita el 2006. En ella, se’ns explica la història de la Camille Preaker, la qual, després de passar un temps en un hospital psiquiàtric, torna a la feina a la redacció d’un petit diari de St. Louis. Des del diari, l’envien a la seva petita ciutat natal per cobrir els assassinats de dues adolescents. En aquesta estada, la Camille recordarà i haurà de fer front als fantasmes del passat mentre intenta aclarir què dimonis passa en aquella ciutat i escriure un bon article pel diari.
Un peix gros com Jean-Marc Vallée (Big Little Lies, Alma Salvaje, Dallas Buyers Club) ha estat l’encarregat de dirigir aquesta mini sèrie on el rol femení és el puntal on es recolza tot aquest engranatge psicològic que el canadenc ha rodat amb la mestria que el caracteritza. No estem davant d’un producte convencional, i crec que no vaig errat quan dic que no és una sèrie per a tothom. El primer que crida l’atenció és el seu muntatge impecable, calculat i d’una subtilesa brillant que, com qui no vol, et va mostrant fragments del passat de la protagonista perquè mica en mica ens anem endinsant en la seva ment i puguem entendre la seva particular psicologia i com afronta aquesta tornada a una realitat que havia deixat enrere. A Big Little Lies, Jean-Marc Vallée ja ens va deixar clar que és un expert en construir relats que van del passat fins al present, i en aquesta ocasió s’ha graduat amb nota.
El segon punt a tenir en compte és l’atmosfera asfixiant, insana m’atreviria a dir, que envolta cada episodi. De fet, la petita ciutat de Wind Gap, juga un paper fonamental en aquest aspecte. L’aïllament i l’hermetisme en el qual viuen els seus habitants, ajuden a crear aquest ambient malaltís que se’ns vol transmetre en cada episodi. Tothom sembla ser conscient del que passa, però ningú s’atreveix a trencar el seu silenci sota la premissa que la roba bruta es renta a casa i ningú s’ha de ficar en els nostres problemes. És inevitable no pensar en les pel·lícules de Lanthimos (Canino, Alp, Lobster) i la seva particular forma de plasmar a la pantalla la psicologia retorçada dels seus protagonistes en un ambient fosc, distant i pertorbat.
Per acabar, el tercer punt fonamental que fa d’aquesta mini sèrie una obra mestra és el treball dels seus protagonistes. De la primera a l’última, les interpretacions ratllen la perfecció, però sobretot cal destacar les tres actrius principals. Amy Adams és l’encarregada de donar vida a la Camille. Tretze anys després de la seva última incursió al petit format a The office, Adams torna; i de quina manera, senyores i senyors! Absolutament pletòrica en tots els aspectes tenint en compte que no era empresa fàcil donar vida a la Camille, una jove torturada per un passat i una família que la va abocar a les portes del desastre. La capacitat que té Adams per mostrar-nos mica en mica i sense caure en l’histrionisme cada un dels fantasmes que la turmenten són la clau perquè l’espectador entengui i paeixi la complexa ment de la Camille. Un treball serè i meticulós que de ben segur tindrà la seva recompensa.
Però la cosa no acaba aquí. Patricia Clarkson (La libreria, The party) també ens fa aixecar de la cadira cada cop que intervé en escena. Ella interpreta el paper d’Adora Crellin, la mare de la Camille. Es tracta d’una dona egocèntrica i fortament arrelada a la ciutat que mai ha acabat de tenir una bona relació amb la rebel Camille. La seva posada en escena fa posar els pèls de punta i no pots evitar entrar en la dualitat de si realment és una bona persona o si té un costat fosc amagat.
I per completar la tríada, tenim una jove promesa com Eliza Scanlen, la qual interpreta el paper d’Amma, la germanastra de la Camille i de qui en sentirem a parlar, i molt. Si no em creieu, només heu de fixar-vos en la mirada penetrant i maquiavèl·lica que l’Eliza ens regala en certs moments de la trama. Ja diuen que una imatge val més que mil paraules.
No espereu una sèrie amb capítols trepidants amb la intenció de trobar un assassí o resoldre un crim. Heridas abiertas t’obliga a un visionat pausat i atent on cada detall compta i és fonamental per a la trama. Tot és cou a foc lent a Wind Gap i el més important és caminar pels carrers d’aquesta ciutat i observar, analitzar i arribar a entendre què passa per la ment dels seus veïns. Com he dit, això no va d’investigacions policials, sinó de traumes, i de com aquests poden arribar a portar-te a un camí sense retorn.
El millor
El magnífic muntatge del director i unes interpretacions d’escàndol.
El pitjor
Que després de veure un capítol no puguis agafar el son de cap manera.
https://www.youtube.com/watch?v=JVkrY3gDQCY
