Com s’ha de començar el primer cap de setmana del Festival de Sitges? Hi ha moltes possibilitats però la més estimulant és fer-ho amb Climax, la nova provocació de Gaspar Noé. El que comença com una mena de fals documental i amb un número de ball únic, deriva en una rave psicodèlica i angoixant. Una experiència cinematogràfica extrema, amb una banda sonora mítica que es fon amb les imatges del director a mesura que els seus personatges s’endinsen als seus propis inferns. Això s’ha de veure en pantalla gran. O bé en una discoteca.

Nicolas Cage va arribar dissabte a Sitges per presentar Mandy, i va ser rebut com una autèntica estrella per centenars de fans que van envoltar l’Hotel Melià, epicentre del Festival. Com Climax, Mandy també juga amb els colors i les textures per aconseguir un film clarament fragmentat: la primera part surrealista i dramàtica, seguida d’una segona part centrada en la venjança i la violència. La sang i tot tipus de substàncies converteixen la pel·lícula en un festival de sang i moments delirants.

Menys rupturista va ser Fleve Noir, desmitificació de tots els tics del cinema negre francès: detectius amb gavardina, alcohol, vida al carrer i relacions perilloses. Tot el que un esperaria, però despullat de la mística i la ironia que habitualment esperem en aquests films. La pel·lícula no busca cap artifici audiovisual i destaca pels girs de la trama i les decisions de tots els personatges en la resolució del cas policial.

I hem seguit amb més cinema negre: American Animals és un dels films més rodons d’aquest cap de setmana que explica el cas real d’un robatori (im)perfecte. Els autèntics protagonistes del cas i els seus alter alter egos cinematogràfics s’alternen en pantalla per explicar què va passar  i aconseguir un film original, precís i emotiu.

Under The Silver Lake ha estat una proposta molt discutida pel públic assistent. No hi ha un acord sobre si aquest refregit de tot tipus de referències culturals i cinematogràfiques (dels clàssics del gènere negre a Hitchcock passant per David Lynch) és una obra mestra o una anada d’olla amb massa pretensions. Jo sóc més a prop dels primers, especialment per com la seva estructura clàssica es va omplint d’amor i crítica per la cultura pop moderna, el sexe i l’humor absurd.

Galveston ens proposa un capicúa de thriller amb una història de fugida mil vegades vista. Però l’interessant és el que passa al mig de la pel·lícula: un magnífic drama sobre personatges marginats de la societat, amb unes interpretacions màgiques de Ben Foster i Elle Fanning.

La dosi d’animació ha arribat amb Maquia, un lacrimògen relat fantàstic que reflexiona sobre la relació entre mares i fills, el creixement i el pas del temps. Pel·lícula un xic allargada (i molt sobreexplicada) i sobreexplicada però amb un relat lacrimògen emotiu sobre la relació entre mares i fills.

L’argentina Aterrados és tramposa, en el millor dels sentits. Després de la seva brutal escena inicial es perd per culpa d’un guió sense massa sentit. Tot i això, és capaç de recuperar-se gràcies al seu sentit de l’humor, el canvi constant de protagonistes i un bon grapat d’ensurts d’aquells que veus a venir però que igualment t’enxampen.

Piercing, en canvi, es perd en la seva voluntat d’articular un joc de la rata i el gat (o de la gata i el ratolí) entre un jove pare de família que busca desenterrar uns traumes sexuals amb una prostituta. Massa caòtica i perduda com per retenir l’interès de l’audiència.

A Arctic, ‎Mads Mikkelsen interpreta a un pilot que ha de sobreviure en un desert de neu. Amb uns recursos mínims i molt bon ús del ritme, la pel·lícula aconsegueix mantenir la tensió durant tota la pel·lícula.

En canvi, Head, també amb un pressupost mínim, no acaba de ser una… pel·lícula. El seu relat fantàstic, molt original, hauria estat bé per un curt, també per un relat literari, però no per un llarg.

Deixa una resposta: