La presentació d’aquest film ja ens deixa bastant clar què és el que veurem: una història real. Ni “basada en” ni adaptada en res, i és precisament això el que ens posen davant del nas. American Animals és un film de crim i drama on quatre joves pretenen sortir de les seves rutines buscant noves experiències i decideixen perpetrar un robatori de diferents llibres antics valorats amb milions de dòlars de la Biblioteca de la Universitat de Transylvania (Kentucky).

Enguany es va estrenar en el marc del Festival de Sundance on va tenir una molt bona acceptació tant per part del públic com de la crítica, i el mateix ha passat a Sitges on ha meravellat els espectadors. Presentat en format de semi documental i semi pel·lícula ens va presentant els personatges: la part documental els nois reals i la part de pel·lícula el muntatge amb actors.

La pel·lícula sap manejar correctament els temps i els espais. Ens permet conèixer els quatre joves un per un i com encaixen més tard en el pla donant-nos a entendre que cada un hi era perquè disposaven d’una habilitat que es necessitava i d’un nivell emocional diferent. Cada un encaixa com una peça de trencaclosques dins el pervers pla, un pla per cobrar milions de dòlars, que per cert, cap de tots quatre acaba de necessitar del tot. Aquest és un dels punts més forts del film, el fet que destrueixen les seves vides sense un objectiu clar, pel simple fet de l’adrenalina o potser de tenir un objectiu.

La narració lineal del film i la presentació exhaustiva dels personatges ens fa empatitzar totalment amb la seva causa, per buida que sigui, això ens fa despertar uns sentiments contradictoris amb el que hem après a través de la societat del bé i el mal. No obstant això, connectem amb la causa i fins i tot ens pot arribar a saber greu el maldestres i sapastres que poden arribar a ser.

La manera de combinar la tensió, el nerviosisme amb petits tocs d’humor és realment excel·lent i combina a la perfecció amb el guió del film. De fet, la temàtica del crim casa perfectament amb els tocs d’humor ja que destensa la situació i ens trasllada a l’univers juvenil/adolescent en què viuen els protagonistes. El film sencer es tracta d’un exercici de narrativa d’uns fets excel·lent.

No tinc del tot clar fins a quin punt, el director, Bart Layton, pretenia crear també fins i tot un toc de crítica social quant al model social i educatiu americà, ja que els nois són, en principi de famílies de classe mitjana i han rebut una educació adequada i estàndard. Si aquest era la seva intenció queda un xic massa diluïda per l’acció purament extreta de l’objectiu i potser m’hagués agradat veure aquest aspecte una mica més explícit.

En definitiva, un molt bon exercici cinematogràfic que a més compleix el seu objectiu i alhora acapara l’acceptació i els aplaudiments del públic.

Deixa una resposta: