He de confessar una cosa: jo, cinèfil que ha vist cinema de tot arreu i de totes les èpoques, mai havia vist Ben-Hur. Cap versió, de fet, ni la coneguda com “la bona”, la de 1959 amb Charlton Heston. Sí, ja sé que és un clàssic de Setmana Santa, i que (quasi) cada any la fan, però mira, les coses van així. No obstant, aquesta darrera Setmana Santa, en ple confinament pel Coronavirus, la meva xicota em va deixar anar un “que no has vist mai Ben Hur?!?!” no menys èpic que la pel·lícula en si, i dit i fet, el dia abans del Diumenge de Resurrecció, els dos vam emprar la tarda per veure aquesta meravella que m’havia autocensurat.

3 hores i 44 minuts després de prémer el play, amb una única pausa “lavabívera” al sabi entr’acte que la pròpia pel·lícula et dona quan portes més de dues hores de film (igual que les superproduccions de Bollywood avui dia), no vaig poder fer res més que aplaudir. Quina meravella feta fa 61 anys! No em considero una persona massa religiosa, però és exquisida la forma com la vida i miracles (sic) de Jesucrist estan explicats paral·lelament a una història brutal d’odi i venjança protagonitzada per Judah Ben Hur (Heston), un jueu apoderat que planta cara a l’Imperi Romà i que acaba condemnat injustament a galeres, i que jura tornar i prendre totes les represàlies possibles. Tota una epopeia en què hi ha espai i temps (i pressupost, sobretot pressupost) per tot el que es pugui desitjar: drama, tragèdia, amor, crueltat, èpica, i fins i tot, certs punts de comèdia. I al servei, la maquinària més bèstia del Hollywood de l’època, amb 3.000 decorats, 300 escenaris construïts expressament a la Cinecittà de Roma amb desenes de milers d’extres passejant-s’hi, i escenaris naturals com la Vall dels Leprosos o els turons on predica Jesucrist. Però sobretot, dos moments estel·lars: la batalla naval (amb una recreació magistral del que era una galera per a un pres remer), i la famosíssima cursa de quadrigues de 10 minuts, en què 40 anys abans que els ordinadors s’encarreguessin dels efectes especials tot va ser tan real com la vida mateixa; des del circ de 8 hectàrees fins a les grades de 15.000 persones amb els seus 15.000 extres, junt amb 500 estàtues a mida real. Tot i així, no podem deixar d’anomenar la increïble direcció de fotografia i filmació de l’escena, amb càmeres no només fixes sinó mòbils davant, al costat i darrera de les quadrigues. Tot un prodigi per l’època.

No he vist la versió de 2016, però davant d’un producte tan sòlid i llegendari com el de 1959, aventurar-se a fer una altra versió al segle XXI, segurament saturada de CGI, era ser massa optimista. I no, no penso descobrir-vos Ben Hur a aquestes alçades, perquè crec que sóc l’únic que encara no l’havia vista (i si no, de debò, feu-ho), però sí que m’agradaria fer èmfasi en l’obra d’art artesanament titànica que va suposar fer un film d’aquestes característiques. Té constants deixos i costums artístics propis de l’època daurada de Hollywood, però fins i tot això li dóna cert encant. Al cap i a la fi, tot encaixa com un mecanisme de rellotgeria. Sí, el guió difereix bastant de la novel·la en què es basa, i va tenir tota una legió (sic) de guionistes afegint i traient coses als llibrets previs, caos pel qual és l’únic Oscar dels 12 a què estava nominat que no es va endur. Però el resultat final a nivell d’història és tan complet i variat que fàcilment se’n podria fer una sèrie sense afegir subarguments: passem per un Ben Hur adinerat, un ben Hur presoner, un Ben Hur romà, un Ben Hur venjatiu i un Ben Hur misericordiós mentre es creuen amb ell romans molt dolents però també romans bons (meravellós Jack Hakwins), des de Jerusalem a Roma passant per les galeres del Mediterrani, amb grans el·lipsis narratives al més pur estil de Richard Wagner, amb diàlegs perfectament explicatius que posen en context ràpidament i que avancen la història sense entorpir el ritme. Magistral.

I ja he parlat de la gran fotografia i disseny de producció (tota una fita de l’època amb 15 milions de dòlars de pressupost, la més cara de la història del cinema fins aleshores), però les quasi 2 hores i mitja de música que inclou finalment la pel·lícula també van marcar un rècord ja no per Miklós Rózsa, el compositor, sinó per la durada i complexitat d’una banda sonora en la qual va seguir la seva tendència pionera iniciada a Quo Vadis (1951), on va investigar les arrels tradicionals musicals de l’època històrica i va compondre en conseqüència. Pot semblar quelcom obvi avui dia, però distingir musicalment romans, jueus, egipcis, i a sobre unir aquestes categories amb radiants temes principals i contratemes, i tot adornat amb melodies pròpies per a cada personatge o localització important, és una bestialitat que la converteix en una de les millors bandes sonores de la història, per a una de les millors pel·lícules de la història. Perquè la pel·lícula de William Wyler sap aprofitar enormement el recurs musical (hi ha seqüències on només hi ha música, i a la famosa cursa de quadrigues tenim la desfilada dels corredors, però després, els 9 minuts de cursa són musicalment crus, només amb el trot dels cavalls com a fil sonor).

Ja no es fan pel·lícules així. I no parlo només de films de grans relats pseudobíblics, o de grans superproduccions; el combo Gladiator (2000) i la mateixa trilogia d’El Senyor dels Anells (2001-2003) va incitar certa tornada dels peplum amb Troya i Alejandro Magno (ambdues de 2004), i des d’on van venir les sèries Roma (2005-2006) i òbviament, amb un toc més místic, Game of Thrones (2011-2019) d’HBO i ara The Witcher (2020-?) de Netflix. Sense oblidar-nos de la nova versió de la pròpia Ben Hur de 2016, el nou Conan El Bàrbar (2011) amb el Khal Drogo de Game of Thrones al capdavant, i per què negar-ho, el gènere dels superherois en què tot ha de ser mastodònticament èpic. No. Parlo de pel·lícules artesanes, pel·lícules que els estudis pensaven molt bé abans de fer-les, en què tots els detalls i tot estava fet a mà. Dit d’una altra forma: carregant tot el pes en la producció i no només en la postproducció. De fet, m’aventuraria a dir que la trilogia d’El Senyor dels Anells podria ben bé ser la darrera superproducció on no es van escatimar, a part d’innovadors (i ben emprats) efectes digitals, mitjans tangibles a l’hora d’impactar, ja fos maquillatge i vestuari pels primers plans o decorats o rodatges en escenaris naturals impressionants i remots pels plans llargs, fórmula que va imitar amb gran encert HBO amb Game of Thrones (sobretot a les primeres temporades). La prova d’això és la pròpia trilogia preqüela d’El Hobbit (2012-2014), plena d’efectes digitals i amb un guió més allargat i insuls que un xiclet de marca blanca, feta quasi en pilot automàtic i amb més afany recaptatori que criteri artístic. I eh, que vaig veure els tres films religiosament al cinema, com tanta altra gent. Potser és que ens estem tornant massa conformistes i rebem el que volem. Veurem què acaba gestant Amazon amb l’esperadíssima sèrie de tornada a la Terra Mitjana, amb estrena el 2021. Creuem dits.

Comparteix
AnteriorPel·lícules de dracs
SegüentNovetats LaBreu
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.