El primer que em va cridar l’atenció de Yesteryear va ser la coberta (una altra vegada víctima del màrqueting). Em va semblar tan atractiva i destacava tant a la taula de la llibreria, que el vaig agafar i en vaig llegir la sinopsi. Quan vaig topar amb la paraula “tradwife”, em vaig acabar de convèncer que havia de llegir-lo. I tal dit, tal fet.
La protagonista d’aquesta història és la Natalie, una influencer americana que és el model de tradwife. Qui no les conegui, les traditional wives o tradwives són dones que reivindiquen una vida tradicional portada a l’extrem, és a dir: centrada en la casa, els fills, el matrimoni, la cuina, la submissió al marit, etc. És un fenomen perillosament popular a les xarxes socials, amb molta força als Estats Units, però també aquí. Per acabar-ho d’adobar, solen ser dones vinculades a moviments ultraconervadors i d’ultradreta amb una estètica molt cuidada: vestits de princesa, pa acabat de fer, nens perfectes corrent per la granja, vida tranquil·la a casa, vida ecològica… El missatge que hi ha darrere de tot això és una romantització dels rols tradicionals i de gènere, una idealització de la maternitat i del servei al marit, un clar antifeminisme (fins i tot algunes defensen que les dones no haurien d’anar a votar i que la seva feina és únicament tenir fills). Si algú té ganes de submergir-se en aquest tema, hi ha un documental a Movistar+ que es titula Las mujeres de la ultraderecha que indaga en tot aquest moviment. També us pot interessar un 30 minuts titulat “Les mestresses de Trump”.
Fet aquest incís per explicar què és una tradwive, torno a la novel·la. El llibre juga amb una idea meravellosa: què passaria si aquesta fantasia tradicional es convertís en realitat i la Natalie es despertés, de sobte, a l’any 1855 i descobrís que viure com abans no té res d’idíl·lic, sinó que és una putada? Doncs això és precisament el que li passa. De cop (oh! no es podia saber!), s’adona que no hi ha electricitat, ni rentadora, ni llibertat, ni Instagram, ni possibilitat de decidir sobre la seva vida, perquè qui decideix és el seu marit. Per no tenir, no té ni el lavabo dins de casa. I aquí on rau la gràcia de la novel·la, que ben aviat es converteix en una sàtira, en una història sàdica (per la Natalie, és clar) i molt intel·ligent sobre aquesta nostàlgia reaccionària i sobre la distància enorme entre l’estètica d’internet i la realitat històrica. L’objectiu és simple: fer-nos veure que tot això que defensen aquestes dones no és tan perfecte com ens ho pinten i què significa realment tornar enrere. El llibre és interessant perquè no es queda només en la burla o la sàtira, sinó que també intenta endinsar-nos en la ment d’una tradwive per fer-nos entendre per què aquest model sedueix tanta gent avui dia.
A nivell narratiu, l’autora ens endinsa en aquesta història alternant capítols en què coneixerem la història de la Natalie i com arriba a convertir-se en un fenomen de masses i d’altres en què acompanyarem la protagonista en aquest viatge al passat. Al final, aquests dos arcs narratius acabaran convergint per donar a conèixer al lector com s’ha produït aquest salt temporal. Això li dona una tensió i un ritme trepidant, perquè al final el que volem saber totes és com ha arribat la Natalie al 1855.
En aquest sentit, he vist en altres ressenyes una crítica o una certa decepció amb el final de la novel·la. Personalment, crec que hi havia diferents possibilitats a l’hora d’acabar aquesta història i algunes de les que he llegit em semblen encertades, però força evidents i poc sorprenents. El final escollit per l’autora em sembla l’opció més coherent, més versemblant i més natural, així que a mi m’ha satisfet.
La història de la Natalie, però, no ens parla només de les tradwives, sinó que és molt transversal, ja que toca temes com el feminisme, les xarxes socials, la construcció dels famosos, la maternitat idealitzada, l’obsessió contemporània d’idealitzar el passat, la càrrega política que pot tenir un simple vídeo a les xarxes, els moviments d’ultradreta, l’exposició dels menors a les xarxes… I tot això amb una protagonista que no és gens fàcil d’estimar, però que és fascinant de seguir. Gairebé com un Gran Hermano versió 1855 i literària.
I ja per acabar, com a anècdota, el llibre es va convertir en un fenomen internacional abans fins i tot que molta gent el llegís, perquè resulta que va tenir lloc una subhasta milionària per veure quina editorial n’aconseguia els drets. Per si això fos poc, ja hi ha una adaptació cinematogràfica en marxa. L’actriu Anne Hathaway en serà la protagonista i també productora, així que si no us animeu a llegir el llibre, podeu esperar la pel·lícula.
Agradarà a…
A qui li agradi la barreja de crítica social, humor negre i una bona dosi de reflexió sobre el món en què vivim
No agradarà a…
A les tradwives, ni als que voten partits d’extrema dreta.




