La millor pel·lícula d’animació de l’any. I ja està. Següent crítica. No, vejam, m’explicaré una mica més, però per si no s’ha apreciat bé, Wildwood és una autèntica meravella del cinema d’animació (i potser del cinema en general), i ningú se l’hauria de perdre. Excepte els més menuts, perquè la pel·lícula és «de dibuixos», però NO és per a nens. Hi ha traumes, processos de dol, traicions familiars, batalles i escenes de guerra dignes de la trilogia de Lord of the Rings, i no només per l’espectacularitat, que també, sinó pel mateix tipus de violència explíita: sang visible, caps rodant, massacres amb catapultes i pluges de fletxes, etc. Està qualificada PG-13, i no ens enganyem, és producte de l’estudi Laika, que ens ha regalat obres d’animació tan poc infantils com Los Mundos de Coraline, Paranorman o Kubo y las dos cuerdas mágicas.
Però, de què va Wildwood? Primer de tot, adapta la novel·la homònima de Colin Meloy, la primera d’una trilogia catalogada dins el gènere de fantasia juvenil, on seguirem a la nostra protagonista, una adolescent a qui una bandada de corbs li segresta el germà petit davant dels seus ulls i el porta volant a un bosc màgic als afores de la ciutat, un territori prohibit on viuen animals antropomòrfics en una societat enmig d’una incipient guerra civil perpetrada per una governadora que resultarà ser qui ha manat segrestar el nen. En aquesta odissea, la noia anirà acompanyada d’un noi de l’institut bastant friki i amb escasses habilitats socials. Però el que sembla una història bastant simple i per a tots els públics, com una mena de Dentro del laberinto però en un bosc màgic, aviat esdevé una odissea entre política i ecològica amb personatges marcats pel dolor, la pèrdua i una ambició desmesurada que desembocarà en una guerra provocada per reflexions filosòfiques més que qüestiobales.
L’animació és esplèndida. Millor dit, és èpica. I no perquè la pel·lícula tingui moments èpics, o la narrativa segueixi la senda del monomite, o viatge de l’heroi (que també). És que tot el procés d’animació és èpic en si mateix. Estem parlant d’una pel·lícula de 140 minuts de duració, animada pel procés d’stop-motion a 24 fotografies per segon. Això converteix Wildwood, ja d’entrada, en el film d’animació artesanal més llarg de la història del cinema. Però és que a més, el nivell de detall de les animacions, expressions facials, moviments i travellings de càmera en seqüències d’acció, disseny de producció, fotografia… tot està fet amb tanta excel·lència, que t’has d’estar convencent contínuament que no estàs veient una pel·lícula CGI, sinó una pel·lícula en què els escenaris són maquetes i els personatges, titelles.
De fet, gràcies en part al making off que es pot veure durant els crèdits finals, però sobretot, amb un encounter que va organitzar el festival amb l’animador de Laika Studios, Guillem Ignasi Bauzà Cabot, sabem que per exemple, efectes com el foc o com la boira són 100% digitals en busca del realisme, però tota la resta és stop-motion artesanal fet a mà, fotograma a fotograma. Tot i això, hi ha certs trucs de producció que han ajudat a oferir un producte sense igual. Primer, totes les animacions facials de tots els personatges són cares impreses en 3D després de ser modelades digitalment en totes les expressions necessàries. I amb l’aigua van fer el mateix: cada fotograma d’aigua en moviment és una impressió en 3D independent. Segon, que els titelles tenien «músculs», es a dir, material extensible que s’estirava i es contreia amb el moviment, de manera que creaven arrugues naturals tant a la «pell» com a la roba que portessin els titelles. I tercer, les grans escenes èpiques de batalles amb centenars de personatges i extensions de terreny gegantines són 100% reals, però només les que estan en primer o segon pla en algun dels fotogrames de la seqüència, ja que els centenars de soldats que lluiten de fons o els centenars d’ocells que volen i s’ataquen entre ells, són digitals, però no pas CGI, sinó que van fotografiar les maquetes reals que tenien en les posicions que necessitaven i van construir models 3D digitals basats en aquelles digitalitzacions per animar-los. En resum: una autèntica barbaritat tècnica i de paciència per aconseguir uns resultats superlatius.





