Na Hong-Jin és sens dubte un dels grans noms del cinema coreà, i per mèrits propis. No ha fet moltes pel·lícules. De fet, la que va presentar al Festival de Sitges d’enguany, Hope, és la seva quarta pel·lícula després de 10 anys d’espera. Però és que quins tres films havia fet fins ara! The Chaser (2008), The Yellow Sea (2010) i The Wailing (2016), són autèntiques obres d’art i totes vistes a Sitges. I com no podia ser d’una altra manera, la seva nova pel·lícula s’havia de veure també a Sitges, però aquest cop d’una forma especial, ja que Na Hong-Jin era a la capital del Garraf per presentar la pel·lícula, rebre el Gran Premi Honorífic del festival i, a més, oferir un encontre amb el públic que va ser molt interessant. Com a fan declaradíssim de l’obra d’aquest gran cineasta, no em podia perdre ni la pel·lícula (de la qual no vaig voler saber-ne res prèviament) ni l’encontre amb ell.
Però anem per pams. Què és Hope? Perquè abans de Sitges ha passat per alguns festivals, però la première va ser a Cannes, tota una fita cinematogràfica. A més, no és una pel·lícula coreana 100%, sinó una coproducció amb Estats Units amb cos tècnic nord-americà i coreà i, fins i tot, la incursió dels intèrprets Michael Fassbender i Alicia Vikander, parella a la vida real d’una forma… força peculiar. Ara per ara només diré que no espereu veure’ls, perquè només els sentireu si veieu la pel·lícula en versió original, és clar. Si no, ni això. I per què han passat 10 anys des del seu darrer film? Sens dubte la COVID haurà influït, però tot i que Hong-Jin va completar la primera versió d’un guió sci-fi el 2018, va estar immers en una exhaustiva preproducció d’anys que va incloure coproducció nord-americana, localitzacions reals, creació d’incomptables storyboards, i un rerefons històric i còsmic (el que ara se’n diu lore) que abastava un entorn de ciència-ficció a gran escala.

La pel·lícula, que juga deliberadament amb la paraula «esperança» («hope» en anglès) i el nom del petit poble fronterer amb Corea del Nord on succeeix la història, Hope Harbour, arrenca quan un policia rep una trucada d’uns caçadors que han trobat el cos mort d’una vaca amb ferides molt estranyes d’un animal no identificat, però molt perillós. A partir d’aquí, i durant una primera hora que és absolutament espectacular i per treure’s el barret en fotografia, muntatge, disseny de producció i efectes especials, assistirem al caos absolut quan aquesta bèstia comenci a destrossar (literalment) el poble. El policia i una altra agent començaran una cursa sense pausa entre la persecució i la fugida contra una criatura que la càmera no mostra, però sí ensenya els resultats del seu pas pel poble, no només destrossat, sinó destrossant-se en temps real. Acció pura amb un excel·lent ús del format panoràmic com poques vegades s’ha vist recentment (tret de, potser, Mad Max: Fury Road de 2015), en què el suspens, la tensió i el terror s’uneixen en una primera hora, que com dic, et deixa ancorat a la butaca. Gaudir d’aquesta llarga seqüència a un bon cinema és tot un luxe audiovisual. Na Hong-Jin ha tornat per la porta gran! O… potser no?
A partir del moment en què finalment veiem la criatura i entenem a l’instant que no és un ésser d’aquest món, la pel·lícula canvia radicalment de to i ritme i no serà l’únic cop que ho faci. Quasi es pot dir que Hope, que dura quasi 3 hores, són 3 pel·lícules en una. I aquesta segona part, sense perdre la perspectiva de l’acció, s’endinsa en un terreny més narratiu que entra molt bé per dues raons: la primera, per poder descansar després de la trepidant primera secció; i segona, perquè entendrem per què està fent allò aquella criatura, mentre, paral·lelament, l’acció passarà a dues bandes entre els policies i els caçadors del principi, que han anat a les muntanyes seguint una pista que els portarà a descobrir que aquella criatura ve d’un altre món i no ha vingut sola. No entrarem en detalls ni farem spoilers, però quan el policia esbrina la raó de pes per la qual la criatura ha desfermat el caos a la zona, una nova dimensió empàtica sembla obrir-se cap als extraterrestres.
I a partir d’aquí ve el problema més gran de Hope. Un espera que després d’un segon acte que narrativament serveix per posar sobre la taula les cartes dels dos bàndols i veure que no hi ha bàndol dolent realment, els policies i els caçadors decideixen anar a aniquilar els extraterrestres sense miraments. Per què? Doncs no ho sé. De fet, ni tan sols té sentit aquest moment de treure pit i anar a per ells com el Setè de Cavalleria, després de passar-se dos terços de la pel·lícula tenint-los por. La proximitat de Hope Harbour amb la Zona Desmilitaritzada entre les dues Corees podria explicar el comportament bel·ligerant inherent de la gent, i seria coherent. Però no s’entén que la història s’esforci a explicar i fer entendre als personatges que els extraterrestres no són dolents i, tot i això, la decisió sigui igualment anar a matar-los tant sí com no.
Sort té aquest tercer acte absurd de Hope d’estar coronat per una seqüència d’acció final absolutament brutal per una carretera, d’uns 30 minuts, en què es succeeixen persecucions a cavall i en cotxe, amb trets i explosions a tort i a dret, tot filmat amb un mestratge que només ens pot portar a aplaudir. Sens dubte, Na Hong-Jin és un dels millors directors d’acció de l’actualitat i The Yellow Sea és el millor exemple d’això, però la profunditat narrativa i simbòlica que va demostrar a The Wailing, a Hope ni hi és ni se l’espera. Personalment, em vaig passar tota la seqüència anant a favor dels extraterrestres, quan la pel·lícula empeny exactament a l’inrevés. I no parlem dels 15 minuts finals, en què un gir de guió que frega la fina línia entre l’estupefacció i el ridícul posa en situació una seqüela futura. I quan el mateix Na Hong-Jin explica a l’encounter amb el públic que ha rodat només un 30% de tot el que té escrit, t’adones que aquest despropòsit de 160 minuts (filmat descomunalment bé, això sí) és el buit pròleg d’una futura trilogia.

Un s’ho passa genial veient Hope. Això és innegable. Els seus 160 minuts passen en un suspir. Com a director d’acció Na Hong-Jin segueix sent incomparable i va ser impressionant sentir-lo explicar a l’encounter com van rodar la seqüència de la persecució final durant tot un mes, en una carretera que està actualment tancada al públic, i que per tant van poder disposar d’ella sense interrupcions i van poder planificar l’acció al mil·límetre (i es nota). Però quan declara que totes les seves pel·lícules intenten reflexionar sobre un mateix principi que el preocupa eternament —com la humanitat es mou i es regeix al voltant de la violència—, i que aquesta no és l’excepció, un no sap si precisament s’ha près Hope com una paròdia de com d’estúpida pot ser la raça humana, o si realment ha perdut el sentit narratiu en el camí de la «hollywoodització» del seu cinema. Potser estem davant del que serà una obra mestra filosòfica disfressada d’espectacle visual buit, i ara mateix soc incapaç de veure la genialitat darrere del seu guió. Haurem de jugar amb el títol de la pel·lícula, i tenir esperança (hope) en Na Hong-Jin. Tant de bo que el mestratge narratiu que planeja sobre la seva filmografia anterior, en què el simbolisme, l’humanisme i l’existencialisme vers la necessitat de violència entre els humans sobrevola totes les seves històries, torni a la seqüela, perquè si no, potser estarem davant d’una de les preses de pèl més ben rodades de la història.




