Underground és un llibre atípic dins la obra literària de Murakami. No es tracta de cap novel·la ni recull de contes. Després de l’atemptat amb gas Sarín perpetrat per la secta japonesa Aum Shinrikyô al metro de Tokyo el 20 de març de 1995, Murakami es va decidir a entrevistar tantes víctimes de l’atemptat com li fos possible. Murakami va començar a posar fil a l’agulla amb la intenció que les víctimes deixessin de ser números dins l’atemptat; volia saber les seves històries i també qui eren.

Els autors materials de l’atemptat van ser 5 persones, 13 usuaris van morir i unes 700 persones van resultar afectades a diferents nivells, sense comptar una llarga llista d’afectats per problemes temporals de visió. Seixanta-dues van accedir a ser entrevistades i 34 apareixen finalment publicades al llibre (algunes amb ús de pseudònim). Aquest atemptat perpetrat per japonesos, com és lògic, va sacsejar la societat nipona. Finalitzades les entrevistes, Murakami va veure clar que a la seva tasca li faltava una part de la història. Si realment volia entendre el desastre, més enllà d’assenyalar i condemnar amb el dit els culpables, calia entendre perquè tantes persones s’havien integrat a la secta Aum al llarg dels anys i per què, en última instància, 5 membres de la secta van protagonitzar aquell acte tant terrible. I així va ser com es va decidir a entrevistar membres i ex-membres de la secta Aum. Aquestes entrevistes conformen la segona part del llibre.

La primera impressió pot ser de “Buf! Quin plom. Un llibre només d’entrevistes a gent”. Res més lluny de la realitat. Les entrevistes, més ben dit declaracions, es llegeixen de forma amena i amb molt d’interès. Breument, coneixem part de la infantesa i passat de l’entrevistat i després ens expliquen com van viure l’atemptat, la confusió d’aquella jornada i com els va afectar en la seva vida aquell fatídic dia.

Personalment, llegint les entrevistes em vaig sentir com si amb la meva lectura estigués acompanyant aquelles persones en el seu patiment i en les seves seqüeles, alhora que elles m’acompanyaven a mi. Algun dels testimonis és força colpidor. Les entrevistes de les víctimes estan dividides en funció de la línia de metro on es van veure afectades i la reconstrucció dels fets que fa cadascuna, malgrat la repetició inevitable d’informació, funcionen com a peces d’un puzzle que anem ajuntant mentalment i que ens serveixen per dibuixar-nos les circumstàncies d’aquell dia. Les entrevistes de la segona meitat, per la seva banda, són un document interessantíssim per adonar-nos que no tots ens podem adaptar a la societat de la mateixa manera, que hi ha gent amb pors, inquietuds i creences que se senten desplaçades i fins i tot rebutjades per la societat, i són moviments o sectes com les d’Aum qui “s’aprofiten” d’aquelles persones que la societat no ha sabut o no ha volgut acceptar.

Les dues parts del llibre van acompanyades d’un epíleg. Són sensacionals. En ells Murakami reflexiona sobre els entrevistats, les seves vivències i sobre l’atemptat. La societat i la secta Aum Shinrikyô passen per la seva anàlisi crítica. Fins i tot es qüestiona la seva figura com a escriptor i les seves motivacions en el moment d’iniciar el projecte. És un exemple molt enriquidor llegir algú com Murakami expressant el seu anhel de donar veu a les víctimes, preguntar-se què ha fet malament la societat, i analitzant com van tractar l’atemptat i la secta els mitjans de comunicació així com va ser analitzada la problemàtica a nivell social. Muraki va cercant respostes, sense prejudicis però amb criticisme, precisament en el grup que va cometre l’atemptat. I tot, qüestionant-se en tot moment ell mateix. Un llibre crític, colpidor i enriquidor, escrit amb honestedat i humilitat per un escriptor capaç d’oferir molt més que brillants novel·les de ficció.

Comparteix
AnteriorNits, cinema i orientalisme
SegüentEl paciente, Juan Gómez-Jurado
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.