Compreses, tampons, salvaslips, copes menstruals i tot un seguit de productes químics i naturals són els que acostumen a conviure dins el segon calaix que hi ha just a sota la pica del lavabo de casa meva. Imagino que no dec ser l’única dona del món que té tot aquest arsenal a casa. No m’agrada. Em comporta una despesa obligatòria, i sovint, més elevada del que crec que hauria de ser. Quan faig el passadís del supermercat que alberga tots aquests productes em fixo en els preus i em noto com en Michael Banks quan un miserable penic no arriba per gaire res. Ara bé, la meva biologia m’ha condemnat a pagar i sagnar. Durant uns cinc o sis dies al mes, em veig obligada a obrir aquest calaix i fer ús de tot l’arsenal del qual m’he proveït cautelosament i avançant-me als esdeveniments. És com un refugi antizombies ple de llaunes de conserves. La supervivència sempre és el primer instint humà.

La meva regla imagino que comença com la de qualsevol dona d’aquest món. Uns dies abans m’envia alguns indicis. Venen a ser com aquells llums del carrer que s’apaguen i s’encenen, no pas perquè les bombetes fallin, sinó perquè alguna cosa molt dolenta està a punt de succeir: diguem que els dementors s’acosten, diguem que en Freddy Kruegger està a punt de treure el nas per algun malson. Cap dels malvats que amb la presència espatllen bombetes truca a la porta, però la regla sí que ho fa, i la meva esquena sol ser la víctima dels cops. Us ho heu d’imaginar com en Gastón i els seus sequaços en la versió espanyola del film colpejant la porta de la Bèstia al cant de “a por él, fuera ya!”. Quan aconsegueix tombar la porta del castell, les lumbars donen una benvinguda molt poc agradable al dolor. Combaten com en Legolas, en Gimli, l’Aragorn i part de la companyia de l’anell per defensar la Gorja d’Helm. Però el dolor és com un d’aquells Urukhais que mai guanyen però “putejen”. Ara bé, recordem que en aquest moment encara no ha tret el cap la que ha d’arribar, així que anímicament encara estic forta. Em recordo a mi mateixa un “te gusta el dolor, Irene” que en Rocky s’autoinculca abans d’afrontar una dura batalla.

Aquí comencen els cinc dies de suplici. El dolor físic dona pas a una muntanya russa emocional. El primer dia és el que intento que la gent no noti tant. És el dia d’odi al món. És el dia que pitjaria aquell botó rodó, normalment de color vermell i protegit per una caixeta vermella, que sol donar l’ordre electrònica de deixar anar les bombes que facin falta i fer volar el territori que faci falta. És el dia Mercenarios. Dies que m’és absolutament igual el que em donin però faré el que faci falta per sobreviure. Fins i tot enfrontar-me a un helicòpter carregat de metralletes amb una escopeta a la mà. És el dia que quan corregeixo algun examen em surt algun “Sayonara baby” quan poso alguna nota. Us prometo que ni les bones intencions d’en Quasimodo a l’hora de fer que tothom s’entengui aconseguiria apaivagar l’odi i la ràbia que el meu cos relativament petit és capaç de contenir.

L’endemà, el segon dia de la regla, com qui fos Dr. Jekyll i Mr. Hyde o el cigne blanc i negre, em converteixo en un xaiet a qui tothom li fa pena però que veu la vida de color de rosa i amb gust de cotó de sucre. Una Mary Poppins en potència que canta “Con un poco de azúcar” quan afegeix les cullerades de dolçor dins el iogurt de l’esmorzar i un “I’m singing in the rain” només de començar el dia sota la dutxa. I és que el sucre és la paraula clau. És el dia que necessito sucre i xocolata en vena. Seria capaç de fer entrar en la ruïna més miserable en Willy Wonka. A més, necessito dosis inhumanes de romanticisme del més empalagós possible. Els osos amorosos no aconseguirien fer-me prou abraçades per calmar les meves ànsies d’amor i felicitat per al món. M’heu d’imaginar com una Heidi en las praderes pels carrers del meu poble tot anant a treballar. Els saltirons són exactament els mateixos, i m’imagino envoltada d’ovelletes blanques i gronxant-me en un gronxador que arriba fins als núvols. És possible que la col·locada d’antalgins que porto a sobre sigui pitjor que la d’en Renton a Trainspotting. Però, igual que en Walter White, necessito aquella droga a la meva vida. Soc feliç veient elefants roses voltant per casa meva i animant-me a dansar hipnòticament amb ells al so de la “Pink Elephants on Parade”. M’és igual, sempre i que el dolor cesi. Aquesta meva felicitat vomitiva, només fa que anar en augment al llarg del dia, però us prometo que és del tot ofegadora, no només per mi, sinó pels que viuen també al meu entorn. Es com el rellotge de sorra que empresona la Jazmín i li deixa un temps mínim de supervivència. He de reconèixer que precisament jo, que mai he cregut en prínceps blaus, aquest dia necessito que algú em mimi i em cuidi de la mateixa manera que en Noah cuida l’Allie­­­­­­­­­, però sense els llargimals, eh! Tot han de ser flors i violes, ha de ser tot tal com deu ser el cap de Federico Moccia per escriure el que escriu.

Quan em llevo el tercer dia, em noto una mica més Irene. És com tornar al cos i ment que t’havien robat. Deu ser com tornar d’Avatar. Notar que els meus pensaments ja comencen a ser una mica més meus i que tant Terminator com la Hillary Duff abandonen el meu cos, per començar a donar pas a la meva vida normal. Torno a mirar per vés a saber quina vegada Seven, per assegurar-me que em continua fascinant com el primer dia. És com quan la Jamie Lee Curtis i la Lindsay Lohan tornen al seu respectiu cos després del Freaky Friday: es miren al mirall i es toquen la cara que reconeixen com a seva després d’haver viscut una experiència de canvi de cos. Necessiten assegurar-se que tornen a ser elles mateixes. Doncs jo també! El meu jo és el que adora Seven, que creu que la interpretació d’Anthony Hawkings a El silenci dels anyells és per caure de cul a terra i que necessita diàlegs àcids com els que clava la Frances McDormand a Tres anuncis a les afores. Per a quells que no em coneixeu, aquest és el meu estat normal, l’estat que tinc la resta de dies del mes que no visc en un episodi dels Simpson.

I si us pensàveu que en algun moment sortiria la paraula slasher per tota la sagnada i tal, anàveu d’allò més equivocats. Res es més previsible que un guió d’slasher i menys previsible que la regla d’una dona!

AnteriorMeravelles de la Costa Brava: ‘Un hotel a la costa’ (Tossa de Mar, 1934-1937) Nancy Johnston
Següent‘Lost in translation’, d’Ella Frances Sanders
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.