Com ja sabeu l’últim gran èxit original de Netflix és The Crown. Es tract
a de la història de la monarquia anglesa i ens sorpren una mica que la reina actual Isabel II li hagi estat bé que s’hagi fet aquesta sèria sobre la seva vida. The Crown (La Corona) ens explica el dia a dia de la família reial anglesa; la sèrie comença en el moment en què el rei Jordi VI mor i per tant la corona passa a la seva filla Isabel, una jove encara inexperta i poc preparada pel càrrec que haurà d’aprendre a fer de reina i, alhora, seguir essent esposa-germana-mare. Ja us avancem que el sentit del deure dels anglesos és molt poderós i, per tant, per ella sempre preval “el deber al querer” que es diria en castellà. De moment només hi ha una temporada, esperem que no facin tota la seva vida perquè la senyora aquesta no sembla que tingui cap ganes de desenganxar-se del tro que fa ja 64 anys que regna!
La sèrie en si està bé. Sí, bé. Correcte. Li posariem un aprovadet alt. I és que hem d’admetre que a nivell de decorats i ambientació és una passada. Els vestits, els llocs, fins i tot els personatges estan encertadament carecteritzats. Com a anècdota podriem dir que en una escena surt un nen petit i orellut i els dos vam dir: “Oita! Aquest deu ser en Charles!”. Però com a contrapunt és extremadament lenta. No té salts argumentals, no té ni tant sols una banda sonora que enganxi. És linial i apagada. De fet quan acaba un capítol no et mors de ganes de posar el següent. Més aviat és un “ja miraré el següent demà”.
La història de The Crown té 4 línies argumentals bàsicament. En primer lloc la història de la pròpia reina i la seva relació amb el seu marit Felip (el qual te’l presenten com un pobre desgraciat que mai ha estat acceptat per la família reial, a l’ombra de la seva esposa la reina i que sempre perd davant la corona). En segon lloc la relació amb la seva germana Margarita. La petita de les germanes és el contrapunt de la família sèria i ordenada que és la família reial. És la que té l’alegria i la xispeta que li falta a sa germana, la rebel que no pot expressar-se ni ser com és perquè està sotmesa a la voluntat de la corona que ocupa la seva germana; és la que ha de renunciar al seu gran amor perquè, simplement, no seria correcte. El tercer gran fil argumental és la història d’Eduard VIII, el seu tiet que va haver d’abdicar per amor passant la corona al seu germà el rei Jordi, el pare d’Isabel (per cert, perquè ens situem tots, Jordi és el rei tartamut que vam poder veure al cine ja fa uns anys a la pel·lícula “El discurs del rei” interpetat per un fantàstic Colin Firth). I finalment el quart fil argumental és la relació d’Isabel amb el país i per tant aquí apareixen les figures dels polítics del moment destacant, sobretot, Winston Churchill el qual és interpretat pel famós i genial actor John Lithgow.
Relacionat amb aquest quart punt, ens mostren la reina com una persona completament relacionada amb la política de l’estat, una persona que cada dimarts té audiència amb el primer ministre que li explica tots els temes relacionats amb política tant interior com exterior, i una persona que cada dia es llegeix tots els documents que se li envien sobre tot el que passa a l’Imperi Britànic (des del diari, fins a l’acta de la reunió de ministres del dia anterior). La primera pregunta que vam fer va ser: “això és cert?” i en segon lloc “això el rei d’Espanya també ho fa?”. Posteriorment ens vam fotre a riure.
Per no allargar-nos més, la sèrie no està malament però considerem que és un intent de rentar la cara a la corona (no només anglesa, sinó les diferents monarquies d’arreu del món), un intent d’humanitzar a tots aquells monarques del món. Intenten fer creure a “la plebe” que en realitat, per estar al servei de l’estat, han de renunciar a la seva vida privada, a la seva pròpia voluntat, a la gent que estimen i als seus hobbys. A nosaltres personalment, que no tenim cap tipus d’apreci per les monarquies, no ens han fet cap mena de pena. Pobre Felip, que és un mindundi a casa seva…ui sí pobre Felip! Perdona? s’ha tirat una vidorra de luxes i luxúria que ja voldriem molts de nosaltres!!!! i la Margarita? Pobreta que ha de renunciar a l’amor de la seva vida per no malmetre la imatge de la seva germana la reina..que desgraciada! Per favor! Si tenia 25 anys! I la seva vida va basar-se en sortir de festa amb tota l’alta aristocràcia, beure, viure la vida a més no poder sense pensar en si es tacava de vi el car vestit de vés a saber quantes lliures!!!! Quina desgràcia oi?
Ens sap greu, no compartim el missatge de la sèrie. Però bé, us convidem a veure-la igualment. Com ja hem dit, la sèrie està bé i com que només té una temporada no es fa extremadament pesada. I a més, sí que hem de confessar, que en segons quins moments hem hagut d’entrar a la Wikipedia i comprovar si realment havia passat tal fet, o com s’havia solucionat tal altre.
