La taca, de Laia Asso (Sembra Llibres, 2023), és una experiència lectora breu però intensíssima. L’essència del conte i la profunditat de la novel·la es mesclen a la perfecció en una història de poc més de cent pàgines que impacta per tot allò que diu de manera subtil i que interpretes entre línies. És tan cruel que t’esquinça l’ànima.
Quatre dones de generacions diferents, unides per la mala sort del destí i la desgràcia de néixer en un moment determinat, lluiten per entendre qui són i d’on venen: la Marcel·la, la Rosalia, l’Edna i la mare de l’Edna. Cadascuna d’elles amb la seva motxilla.
La història d’aquestes quatre dones neix, creix i es teixeix en una casa, la Casa Murtra, una llar que alberga silencis llargs, difícils i incòmodes. Paraules que mai s’han fet sentir però que generació rere generació s’arrosseguen i van deixant petjada. Fins que un bon dia la veu de l’atreviment i l’esperança empaita tota aquesta resignació continguda i decideix emergir del dolor i del secret més profunds. Una veu inconformista que ens porta a una taca de forma única, símbol d’una dinastia de dones, però també la marca inesborrable d’allò que pesa i acaba fent-se evident de manera inevitable.
El relat de Laia Asso està fet de bocins que anem trobant i anem recollint per completar el puzle. Pistes que aparentment són subtils però que tenen una càrrega emocional i narrativa tan forta que de seguida ens mostren què està passant i ens permeten copsar cap a on ens portarà el relat. Tota aquesta simbologia tan potent de La taca a estones m’ha recordat Mercè Rodoreda: un ocell, la flor de murtra, una trena, una taca, el silenci, el cuc… Elements que formen part de l’imaginari de les protagonistes i que de mica en mica anem fent nostres. Petites pinzellades que ens serveixen per posar-nos a la pell d’una jove que va patir i va viure un dels horrors més inimaginables que pot viure una dona. L’intueixes des de l’inici, aquest horror. Ben aviat saps per on et portarà la història i, tot i el cop de puny de cada capítol, t’hi quedes. Fins que arribes amb el cor encongit a l’última pàgina amb la sensació d’estar abraçant una supervivent.
Aquesta simbologia, de fet, traspassa fronteres literàries i imaginàries i es materialitza en la divisió de les parts per colors associats a un gust: una primera tongada de capítols introductoris agrupats en el “Taronja escabetx”, símbol de la infantesa i la intensitat, els sentiments a flor de pell. Continuem amb el nus de la novel·la, on anirem destapant la veritat, titulat “Negre regalèssia”, una mostra clara i del dolor, la por i la foscor de tot allò que s’hi narra, enganxós i pestilent, com el gust fort de la regalèssia. I, per últim, “Blau espígol”, la porta a l’esperança i a la frescor, a punt per a nous horitzons i camins per recórrer.
La taca és aquell llibre que voldria no haver hagut de llegir mai, que hauria desitjat que no fos escrit perquè tot és tan cruel que preferiries que no fos veritat. Però també és una novel·la que recomano tantíssim per fer-nos conscients de la violència que pateixen moltes dones, grans, joves i petites. Fa mal i capfica, sí, perquè és el tipus de literatura que des de les entranyes d’allò més líric és capaç de remoure consciències i posar-se al servei dels lectors per reflexionar sobre la violència masclista des de les seves múltiples vessants i en diferents entorns: psicològica, física i sexual. No s’hi deixa res, Laia Asso, cap detall violent que ens enrabia i ens destrossa, però és que tampoc s’oblida de la més mínima engruna de sororitat i empoderament que, a poc a poc, va traspassant de mares a filles fins a convertir-se en escut i refugi.
